Avui fa un terç d’any que va començar una història entre tu i jo.
Avui fa Quatre mesos que va iniciar-se una aventura plena d’emocions entre tu i jo.
Avui, fa unes divuit setmanes, et feia el primer petó d’amor.
Avui, fa cent vint-i-tres dies, que et busco i et desitjo com un desesperat.
Avui fa dues mil nou-centes cinquanta-dues hores que no paro de pensar en tu.
Avui fa cent setanta-set mil cent vint minuts que sóc el noi més feliç de tots podent estimar-te.
I avui fa deu milions sis-cents vint-i-set mil dos-cents segons que em vaig enamorar bojament de tu.
Dit així sembla molt... però el cert és que m’ha passat volant... encara me’n recordo de tots i cada un dels sentiments que van passar-me pel cor aquell 23 de setembre, a la vora del riu ter, assentats a la falda d’un roure, i sota un dia esplèndid.
Ets sóc sincer i per molts mesos que hagin passat et segueixo enyorant quan no et veig.
Per moltes setmanes que hagin passat et segueixo recordant quan no hi ets.
Per molts dies que hagin passat continuo volent-te fer feliç
Per moltes hores que hagin passat els teus somriures no canvien
Per molts minuts que hagin passat els teus ulls no paren de brillar
I per molts segons que hagin passat el meu amor per tu és cada cop més i més gran.
Pot haver passat tant temps com vulguis que jo et segueixo i continuaré estimant-te tant o més que el primer moment que et vaig veure.
Sergi ^^
T'estimo
dimecres, 23 de gener del 2008
dimecres, 2 de gener del 2008
Bonnn anyy 2008
Però també cal esmentar el cap d'any....
Sopar amb les tres flors, va ser genial. Menjar fet per nosaltres, gran mèrit:
Primer: macarrons farcits
Segon: pollastres, també (repetimos), farcit
Postres: fondí de xocolataaaa, exquisssiittt!
I llavors al Singstar, Artistes^^... tenim futur jajajajjajajjaja
12 granes de raïm, des de TV3, i mig afogades totes, però quan ja van haver tocat les 12, amb la boca plena, vam cridar: BON ANY i dos petons a cada galta.. :) que guai!
No sé quants Bon anys i petons s'acaben fent aquest dia!!
I des d'aqui desitjar-vos, també, una bona entrada al 2008, propòsits per aquest any? Encara els he de fer... ^^
Sopar amb les tres flors, va ser genial. Menjar fet per nosaltres, gran mèrit:
Primer: macarrons farcits
Segon: pollastres, també (repetimos), farcit
Postres: fondí de xocolataaaa, exquisssiittt!
I llavors al Singstar, Artistes^^... tenim futur jajajajjajajjaja
12 granes de raïm, des de TV3, i mig afogades totes, però quan ja van haver tocat les 12, amb la boca plena, vam cridar: BON ANY i dos petons a cada galta.. :) que guai!
No sé quants Bon anys i petons s'acaben fent aquest dia!!
I des d'aqui desitjar-vos, també, una bona entrada al 2008, propòsits per aquest any? Encara els he de fer... ^^
Nadal
Aquests dies com és típic dir, s'expressa eufòricament la felicitat, la solidaritat, l'amor i tots aquests adjectius que fa aparèixer el Nadal, uns adjectius bonics que sembla que tot pugui arribar a ser flors i violes.. però la veritat de tot plegat, traient el plafó que ho fa tot tan bonic, és veu l'egoisme pur de les persones, el: jo vull, per mi, m'agradaria tenir...
I, perdoneu la paraula, em fot ràbia i m'emprenya tot aquest egoisme que hi ha perquè, m'agradaria que per un any, algú sigues prou capaç de dir és Nadal i això vol dir que jo no sóc l'únic d'aquest maleït món... Però no, com a màxim et desitjaran un bon Nadal... però llavors ja direm, només buscant allò material, el que volem pel tió, tot seguit, vindran els reis i tornarem a demanar, però només per nosaltres. I tot l'amor, la solidaritat... que desprèn el Nadal i tots aquests dies, ON SERÀ?
D'AIXÒ EN DIEM NADAL? Crec que hauríem de reflexionar una mica
Per cert, bon any nou a tothom!!!
Ja sé que en aquest escrit m'he passat una mica, però tot i això, aquest Nadal ha set fantàstic! ^^ No em puc queixar...
I, perdoneu la paraula, em fot ràbia i m'emprenya tot aquest egoisme que hi ha perquè, m'agradaria que per un any, algú sigues prou capaç de dir és Nadal i això vol dir que jo no sóc l'únic d'aquest maleït món... Però no, com a màxim et desitjaran un bon Nadal... però llavors ja direm, només buscant allò material, el que volem pel tió, tot seguit, vindran els reis i tornarem a demanar, però només per nosaltres. I tot l'amor, la solidaritat... que desprèn el Nadal i tots aquests dies, ON SERÀ?
D'AIXÒ EN DIEM NADAL? Crec que hauríem de reflexionar una mica
Per cert, bon any nou a tothom!!!
Ja sé que en aquest escrit m'he passat una mica, però tot i això, aquest Nadal ha set fantàstic! ^^ No em puc queixar...
dimarts, 25 de desembre del 2007
Inoblidable
Una nit clara de setembre, al cel no hi ha cap rastre de núvols, i per tant sota la llum de les estrelles, es prepara, a Campdevànol, la que serà la millor festa major de la meva vida.
Estic nerviós, amb els amics riem, i no puc amagar la meva eufòria, no n’estic segur i no en vull fer córrer la veu, però crec que avui serà una nit molt especial per mi i per algú més...
Anem passejant pel poble... i la veig, em fa un salt el cor, també se la veu més riallera. De cop, els seus ulls verds es claven com dues agulles sobre els meus, aquí ja no se que dir..., cada cop s’acosta més....i com més s’acosta més mal em fa el pit i més se’m regira l’estómac... què em passa? aquesta sensació... aquesta angoixa...feia molt temps que al veure una noia no em passava això..., ostres, però quina noia!!!! em sembla que m’he enamorat, cada cop que la veig la mateixa sensació, i com més la veig més fort és el que em passa.... sí, n’estic segur... estic enamorat.
Ara sí, la tinc al davant, i va pintada de color blau... l’acaricio, ella es deixa acariciar, i riem tots dos, definitivament m’encanta...és preciosa, i a més és encantadora...
Marxa, ha d’acabar la ruta, però ja hem quedat que després ens hem de veure, abans de girar-se em fa un petó, i se’n va, no puc deixar-la de mirar, els meus amics ja comencen a fer-me la guitza, i fins que deixo de veure-la al final del carrer, m’estic allà palplantat, sense dir res, sense pensar en res més que en ella.
Sols he d’esperar una horeta a tornar-la a veure, però aquesta horeta se’m fa tant llarga com una nit, els minuts semblen hores, els segons semblen minuts, i jo m’estic posant histèric..... Amb l’excusa d’haver d’anar urgentment al lavabo abandono per uns instants els meus amics i em poso a buscar com un boig...
Per fi. Una alegria interna em recorre tot el cos. Ja la veig, i no se perquè, però cada cop que la miro, cada cop em sembla més maca.
Vaig acostant-m’hi, i com quan ets un minyó i has d’obrir els regals dels reis, tremolo i sento aquella angoixa, aquell nerviosisme....
Es gira. Em veu. Somriu. Ens posem a parlar.
Sóc el més feliç, em sento al setè cel. I sols per el fet de poder parlar amb ella...
Tot caminant ens apartem de la multitud.... aquí si que ja estic fos, tou, flac, dèbil de tants nervis que estic passant. Ens agafem de la mà.
Veig el banc. El banc on hem de seure i on crec que començarà una història d’amor plena d’emocions, sentiments, rialles i plors...
Desitjo amb totes les meves forces que això passi. I mentre anem parlant, em vaig acostant a ella, fins que reposo el cap a la seva espatlla dreta...ella gira el cap i acosta els seus llavis tendres i humits cap els meus... i sí, ens fonem en un petó, el primer petó que faig a l’amor de la meva vida.
Estic nerviós, amb els amics riem, i no puc amagar la meva eufòria, no n’estic segur i no en vull fer córrer la veu, però crec que avui serà una nit molt especial per mi i per algú més...
Anem passejant pel poble... i la veig, em fa un salt el cor, també se la veu més riallera. De cop, els seus ulls verds es claven com dues agulles sobre els meus, aquí ja no se que dir..., cada cop s’acosta més....i com més s’acosta més mal em fa el pit i més se’m regira l’estómac... què em passa? aquesta sensació... aquesta angoixa...feia molt temps que al veure una noia no em passava això..., ostres, però quina noia!!!! em sembla que m’he enamorat, cada cop que la veig la mateixa sensació, i com més la veig més fort és el que em passa.... sí, n’estic segur... estic enamorat.
Ara sí, la tinc al davant, i va pintada de color blau... l’acaricio, ella es deixa acariciar, i riem tots dos, definitivament m’encanta...és preciosa, i a més és encantadora...
Marxa, ha d’acabar la ruta, però ja hem quedat que després ens hem de veure, abans de girar-se em fa un petó, i se’n va, no puc deixar-la de mirar, els meus amics ja comencen a fer-me la guitza, i fins que deixo de veure-la al final del carrer, m’estic allà palplantat, sense dir res, sense pensar en res més que en ella.
Sols he d’esperar una horeta a tornar-la a veure, però aquesta horeta se’m fa tant llarga com una nit, els minuts semblen hores, els segons semblen minuts, i jo m’estic posant histèric..... Amb l’excusa d’haver d’anar urgentment al lavabo abandono per uns instants els meus amics i em poso a buscar com un boig...
Per fi. Una alegria interna em recorre tot el cos. Ja la veig, i no se perquè, però cada cop que la miro, cada cop em sembla més maca.
Vaig acostant-m’hi, i com quan ets un minyó i has d’obrir els regals dels reis, tremolo i sento aquella angoixa, aquell nerviosisme....
Es gira. Em veu. Somriu. Ens posem a parlar.
Sóc el més feliç, em sento al setè cel. I sols per el fet de poder parlar amb ella...
Tot caminant ens apartem de la multitud.... aquí si que ja estic fos, tou, flac, dèbil de tants nervis que estic passant. Ens agafem de la mà.
Veig el banc. El banc on hem de seure i on crec que començarà una història d’amor plena d’emocions, sentiments, rialles i plors...
Desitjo amb totes les meves forces que això passi. I mentre anem parlant, em vaig acostant a ella, fins que reposo el cap a la seva espatlla dreta...ella gira el cap i acosta els seus llavis tendres i humits cap els meus... i sí, ens fonem en un petó, el primer petó que faig a l’amor de la meva vida.
Sergi
divendres, 21 de desembre del 2007
12.20 - 1.20 // 21.12.07
Perquè una hora de classe també pot estar plena de sentiments...
Plors, alegries, rialles, llàgrimes, petons, abraçades fortes, escrits, paraules, paraules amb sentit que et toquen, rialles amb plors, tot junt... Total, ha se't genial!
Emocions que et toquen i llavors veus el que t'arriba a important la gent del teu voltant. Amb la gent que comparteixes dia a dia taula, hores de classe, explicacions, somriures, bronques, alegries, exàmens aprovats, d'altres suspesos, però tot amb un sentit i saps que mai t'emportaràs un mal record de ningú, tot és especial de la seva manera...
Professors que potser no ens cauen bé, però que acabem veient que també són persones, persones amb sentiments i optimistes, que fan la seva feina per nosaltres . Altres professors que ens encanten i que encara que marxin ens en recordarem d'ells. Llavors, quan siguem grans direm "Sí, jo vaig tenir un professor, ostres, que encara me'n recordo, va ser un brillant professor..."
Vanessa et trobarem a faltar...
Gràcies per tot: per aguantar-nos, per riure en els bons moments, per renyar-nos quan feia falta però sobretot per ser una brillant persona.
*Un dia inolvidable!!!*
Plors, alegries, rialles, llàgrimes, petons, abraçades fortes, escrits, paraules, paraules amb sentit que et toquen, rialles amb plors, tot junt... Total, ha se't genial!
Emocions que et toquen i llavors veus el que t'arriba a important la gent del teu voltant. Amb la gent que comparteixes dia a dia taula, hores de classe, explicacions, somriures, bronques, alegries, exàmens aprovats, d'altres suspesos, però tot amb un sentit i saps que mai t'emportaràs un mal record de ningú, tot és especial de la seva manera...
Professors que potser no ens cauen bé, però que acabem veient que també són persones, persones amb sentiments i optimistes, que fan la seva feina per nosaltres . Altres professors que ens encanten i que encara que marxin ens en recordarem d'ells. Llavors, quan siguem grans direm "Sí, jo vaig tenir un professor, ostres, que encara me'n recordo, va ser un brillant professor..."
Vanessa et trobarem a faltar...
Gràcies per tot: per aguantar-nos, per riure en els bons moments, per renyar-nos quan feia falta però sobretot per ser una brillant persona.
*Un dia inolvidable!!!*
dimecres, 19 de desembre del 2007
Records del passat, del present... però especials
Per uns instants, un moment, avui he sentit que tot tornava a ser com abans.
M'he submergit en la necessitat de tornar endarrera, tres anys, només tres anys.
Quedem demà per anar a sopar? Em vas un petó, només un, però ben fet? És que t'estimo! Saps què m'ha passat...? I sí, avui ho he viscut, m'hi he sentit o he experimentat de nou. I estava alegre, m'ha alegrat tornar-ho a sentir i que sortís de les mateixes persones que fa tres anys jugàvem juntes...
___ Records inesborrables^^
M'he submergit en la necessitat de tornar endarrera, tres anys, només tres anys.
Quedem demà per anar a sopar? Em vas un petó, només un, però ben fet? És que t'estimo! Saps què m'ha passat...? I sí, avui ho he viscut, m'hi he sentit o he experimentat de nou. I estava alegre, m'ha alegrat tornar-ho a sentir i que sortís de les mateixes persones que fa tres anys jugàvem juntes...
___ Records inesborrables^^
dimarts, 18 de desembre del 2007
diumenge, 16 de desembre del 2007
La primera nevadaaa
Ja tocava, tots desitjàvem la primera nevada ^^ i finalment ha arribat, encara que potser no era el dia més desitjat perquè nevés...
Però, tot i així, està maquíssim!!!!
Ara ja podem dir que ha arribat l'hivern i juntament el nadal :D
M'encanta :)
dijous, 13 de desembre del 2007
Una por abstracte...
La vida li va donar moltes voltes, fins que va arribar un punt què ja no sabia cap on anava.
Intentava buscar què era el que de veritat desitjava, què era el que la faria feliç, però sortia d'un forat i es ficava en un altre, cada cop eren més profund i li era més dificultós aixecar-se...
Buscava suport en les seves amistat, ella creia en elles, però li repetien fortuïtament que no feia bé, que tornava a agafar mal camí. Ella volia resistir, el necessitava...
Però va arribar un punt que els pensaments dels altres la van influir massa, ja eren massa intensos. Va dir prou, es va rendir...
Se l'havien menjat viva.
Continuava no estan bé... Ara què li passava? Les amigues o ell? No era normal el què ella estava sentint... Volia les dues coses... I com la podien fer triar... Com podia ser...
Ja no sabia què fer...
L'enyorava...
Intentava buscar què era el que de veritat desitjava, què era el que la faria feliç, però sortia d'un forat i es ficava en un altre, cada cop eren més profund i li era més dificultós aixecar-se...
Buscava suport en les seves amistat, ella creia en elles, però li repetien fortuïtament que no feia bé, que tornava a agafar mal camí. Ella volia resistir, el necessitava...
Però va arribar un punt que els pensaments dels altres la van influir massa, ja eren massa intensos. Va dir prou, es va rendir...
Se l'havien menjat viva.
Continuava no estan bé... Ara què li passava? Les amigues o ell? No era normal el què ella estava sentint... Volia les dues coses... I com la podien fer triar... Com podia ser...
Ja no sabia què fer...
L'enyorava...
dijous, 6 de desembre del 2007
En realitat
En realitat no he tornat.
En realitat no me'n vaig anar.
La jo que era va fugir, sí. Va pujar en l'avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar. Va inventar una nova vida durant una setmana en una terra de pedra gris i humida. Va parlar en altra llengua. Va mirar amb altres ulls. Va descobrir l'oceà. Va descobrir una nova vida per endavant, potser diferent, potser tot el contrari del que havia fet fins ara. Es va perdre entre el milió d'habitants de la capital. Va somiar possibilitats. Va refer velles amistats. N'hi va embastar de noves. I un dia de cel ras i sol feridor va pujar en un avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar.
De nou. Altre vegada tornava a ser jo. Però hi ha alguna cosa en mi que no ha tornat. Estrany. Perquè la maleta tenia tot allò que m'havia endut. Estrany també. Perquè allò que m'havia endut no era tot el que tenia. I el més estrany de tot és que no sé ben bé què és allò que no va poder venir amb mi amb cada vol. Ni perquè.
En realitat no me'n vaig anar.
La jo que era va fugir, sí. Va pujar en l'avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar. Va inventar una nova vida durant una setmana en una terra de pedra gris i humida. Va parlar en altra llengua. Va mirar amb altres ulls. Va descobrir l'oceà. Va descobrir una nova vida per endavant, potser diferent, potser tot el contrari del que havia fet fins ara. Es va perdre entre el milió d'habitants de la capital. Va somiar possibilitats. Va refer velles amistats. N'hi va embastar de noves. I un dia de cel ras i sol feridor va pujar en un avió, va sobrevolar el continent de núvols, i va aterrar.
De nou. Altre vegada tornava a ser jo. Però hi ha alguna cosa en mi que no ha tornat. Estrany. Perquè la maleta tenia tot allò que m'havia endut. Estrany també. Perquè allò que m'havia endut no era tot el que tenia. I el més estrany de tot és que no sé ben bé què és allò que no va poder venir amb mi amb cada vol. Ni perquè.
diumenge, 2 de desembre del 2007
No us deixarà indiferents...^^
Desde mi cielo, mago de oz
Ahora que está todo en silencio
y que la calma me besa el corazón
os quiero decir adiós
porque ha llegado la hora
de que andéis el camino ya sin mi,
hay tanto por lo que vivir
no llores cielo y vuélvete a enamorar
me gustaría volver a verte sonreír
Pero mi vida
yo nunca podré olvidarte
y sólo el viento sabe
lo que has sufrido por amarme
hay tantas cosas
que nunca te dije en vida
que eres todo cuanto amo
y ahora que ya no estoy junto a ti
te cuidaré desde aquí
Sé que la culpa os acosa
y os susurra al oído: “pude hacer más”
no hay nada que reprochar
ya no hay demonios
en el fondo del cristal
y sólo bebo todos los besos
que no te di
Pero mi vida
yo nunca podré olvidarte
y sólo el viento sabe
lo que has sufrido por amarme
hay tantas cosas
que nunca te dije en vida
que eres todo cuanto amo
y ahora que ya no estoy junto a ti
vivo cada vez que habláis de mi
y muero otra vez si lloráis
he aprendido al fin a disfrutar
y soy feliz
No llores cielo
y vuélvete a enamorar
nunca me olvides
me tengo que marchar
Pero mi vida
yo nunca podré olvidarte
y sólo el viento sabe
lo que has sufrido por amarme
hay tantas cosas
que nunca te dije en vida
que eres todo cuanto amo
y ahora que ya no estoy junto a ti
desde mi cielo
os arroparé en la noche
y os acunaré en los sueños
y espantaré todos los miedos,
desde mi cielo
os esperaré escribiendo
no estoy solo pues me cuidan
la libertad y la esperanza
yo nunca os olvidaré
dissabte, 24 de novembre del 2007
Una birra, i que sigui moritz
Sortim a una campanya per setmana. Amb el retorn d'ETA a la violència i amb les pretensions sobiranistes del lehendakari Ibarretxe hi havia ànimes càndides que es pensaven que Catalunya passaria a un descansat segon pla i que els bascos tornarien a ser l'ase de tots els cops i alguns més de regal. Criatures.
Els bascos cobren, però els catalans encara més. Tenen castanyes de sobra. Enhorabona. I Catalunya i el catalanisme continuen sent l'objectiu predilecte de l'armada mediàtica madrilenya.
Cada dia col·leccionen nous enemics. Cada català és un dimoni en potència i ells fan d'àngel exterminador de bèsties. Aquest mes la víctima propiciatòria és la cervesa Moritz.
Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la premsa calvosoteles-, els mitjans de comunicació de la gran capital han començar a disparar contra els propietaris de la marca 'catalana', 'per haver subvencionat l'organització Plataforma per la Llengua'.
Té nassos, la història. Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica. Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la Plataforma i la cervesa Moritz, que etiqueta 'exclusivament en català'.
La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas contra la campanya i proclamen 'el profund compromís amb Catalunya des de 1856'. Per això, 'donemsuport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana'.
Com fan totes les marques espanyoles. Amb l'espanyol. Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català 'perquè és l'idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat'. Que difícil és ser normal
Passa-ho
Els bascos cobren, però els catalans encara més. Tenen castanyes de sobra. Enhorabona. I Catalunya i el catalanisme continuen sent l'objectiu predilecte de l'armada mediàtica madrilenya.
Cada dia col·leccionen nous enemics. Cada català és un dimoni en potència i ells fan d'àngel exterminador de bèsties. Aquest mes la víctima propiciatòria és la cervesa Moritz.
Por tierra, mar y aire -és a dir, des de la televisió, la ràdio i la premsa calvosoteles-, els mitjans de comunicació de la gran capital han començar a disparar contra els propietaris de la marca 'catalana', 'per haver subvencionat l'organització Plataforma per la Llengua'.
Té nassos, la història. Es deuen pensar que deu ser una plataforma atòmica. Com que Corea del Nord ha pactat, ara el gran perill nuclear són la Plataforma i la cervesa Moritz, que etiqueta 'exclusivament en català'.
La família cervesera ha fet una nota pública en què surten al pas contra la campanya i proclamen 'el profund compromís amb Catalunya des de 1856'. Per això, 'donemsuport en la mesura de les nostres possibilitats a diverses iniciatives adreçades a la normalització de l'ús del català i a la cultura catalana'.
Com fan totes les marques espanyoles. Amb l'espanyol. Com els fabricants afirmen, Moritz etiqueta en català 'perquè és l'idioma propi del país en el qual té l'origen, la seu social i el cent per cent del mercat'. Que difícil és ser normal
Passa-ho
divendres, 23 de novembre del 2007
Sigues tuu!!
Desperta, viu, riu, salta, estudia, ridiculitza, prova, presenta, tempteja, estudia, camina, arriba, saluda, visita, menja, busca, torna, parla, parla, parla, connecta,explica, contesta, escolta, escolta, pensa, ajuda, mira.
Sentiments, sensacions, compartits, expressar, sentir, tensió, molèstia, decepció, parla, escolta, dos, ell, i ella, el meu vosaltres, sentiment, culpabilitat.
Enfadar-se, no.
Decepcionar-se, tampoc.
Entristir-se, menys.
Valorar, sí.
Sigues tu mateix!!!
Viu i neix, decepcionat i cauràs!
Sentiments, sensacions, compartits, expressar, sentir, tensió, molèstia, decepció, parla, escolta, dos, ell, i ella, el meu vosaltres, sentiment, culpabilitat.
Enfadar-se, no.
Decepcionar-se, tampoc.
Entristir-se, menys.
Valorar, sí.
Sigues tu mateix!!!
Viu i neix, decepcionat i cauràs!
dimecres, 21 de novembre del 2007
Ja feia dies que no escrivia res... Podríem dir que un mes ben bo. Ara estic d'exàmens però tenia ganes de perdem una estona dins al meu blog.
Podem dir que tenim tant temps per endavant....
Tant de temps per endavant i tantes coses que ens queden per fer...
I, llavors és quan sospires de nou en recordar que potser no n'hi hagi tant de temps, però sí tantes coses que encara resten per ser realitzades. I el batec insistent que et recorda que, encara que tot acabés just demà al matí, a trenc d'alba, encara lluitaries per fer-les totes, multiplicant les teves mans per abraçar-ho tot;
fent del teu cor petits bocins cadascú dels qual fos capaç d'estimar amb tota la intensitat cada una d'aquestes coses.
Tot negant la possibilitat de que tot es pugui acabar;
tot afirmant convençuda que tan se val, que no importa sigui un, dos o cinc-cents els dies que encara et queden per tenir el món a les teves mans.
I de sobte les guaites, tremoloses com sempre, tan porugues com el primer dia que vas sortir sola de casa; unes mans cansades però decidides, i hi veus a sobre tota una vida. Però t'arriba el moment, un precís moment...
Et diuen que és la teva vida ........ La teva vida. I la manegues tot pensant que tot està a les teves mans; que sols tu pots decidir, sols tu pots escollir que és el que vols que s'hi quedi i tot allò que has decidit deixar fora,potser per por, potser per falta de temps, però hi ha quelcom que et condiciona a no fer-ho, a mirar quina seria la conseqüència i és llavors quan ja deixes de ser tu mateixa...
Potser mai no és massa tard, però, tampoc mai és massa aviat per escollir què és el que dibuixarà els nous dies, què és tot allò que esbossarà els somriures d'aquest dies de tardor, tot sortint al carrer i amagant les mans dintre les mànigues.
______________Mans porugues però que volen apendre!!!!!!!!!!
Podem dir que tenim tant temps per endavant....
Tant de temps per endavant i tantes coses que ens queden per fer...
I, llavors és quan sospires de nou en recordar que potser no n'hi hagi tant de temps, però sí tantes coses que encara resten per ser realitzades. I el batec insistent que et recorda que, encara que tot acabés just demà al matí, a trenc d'alba, encara lluitaries per fer-les totes, multiplicant les teves mans per abraçar-ho tot;
fent del teu cor petits bocins cadascú dels qual fos capaç d'estimar amb tota la intensitat cada una d'aquestes coses.
Tot negant la possibilitat de que tot es pugui acabar;
tot afirmant convençuda que tan se val, que no importa sigui un, dos o cinc-cents els dies que encara et queden per tenir el món a les teves mans.
I de sobte les guaites, tremoloses com sempre, tan porugues com el primer dia que vas sortir sola de casa; unes mans cansades però decidides, i hi veus a sobre tota una vida. Però t'arriba el moment, un precís moment...
Et diuen que és la teva vida ........ La teva vida. I la manegues tot pensant que tot està a les teves mans; que sols tu pots decidir, sols tu pots escollir que és el que vols que s'hi quedi i tot allò que has decidit deixar fora,potser per por, potser per falta de temps, però hi ha quelcom que et condiciona a no fer-ho, a mirar quina seria la conseqüència i és llavors quan ja deixes de ser tu mateixa...
Potser mai no és massa tard, però, tampoc mai és massa aviat per escollir què és el que dibuixarà els nous dies, què és tot allò que esbossarà els somriures d'aquest dies de tardor, tot sortint al carrer i amagant les mans dintre les mànigues.
______________Mans porugues però que volen apendre!!!!!!!!!!
dissabte, 13 d’octubre del 2007
Alba, avui toca café... sí, sí! T'ho vaig dir i ho compliré!!! Que ja farà casi un mes que no quedem i xarrem com déu manaa!!
T'estimo molt enserio, a totes i no us vull perdreeee!!! Encara que avui la Nevi ens ha fallat quedem les altres :D Jo estudiaré un xic però et prometo que abans de les 6 o com a molt tard les 6 et trucoo!!
T'estimo molt enserio, a totes i no us vull perdreeee!!! Encara que avui la Nevi ens ha fallat quedem les altres :D Jo estudiaré un xic però et prometo que abans de les 6 o com a molt tard les 6 et trucoo!!
dijous, 11 d’octubre del 2007
Till there was you... :D
There were bells on a hill
But I never heard them ringing
No I never heard them at all
Till there was you
There were birds in the sky
But I never saw them winging
No I never saw them at all
Till there was you
Then there was music
and wonderful roses
They tell me in sweet fragrant
meadows of dawn and you
There was love all around
But I never heard it singing
No I never heard it at all
Till there was you
Then there was music
and wonderful roses
They tell me in sweet fragrant
meadows of dawn and you
There was love all around
But I never heard it singing
No I never heard it at all
Till there was you
Till there was you.
[[per tu...]]
But I never heard them ringing
No I never heard them at all
Till there was you
There were birds in the sky
But I never saw them winging
No I never saw them at all
Till there was you
Then there was music
and wonderful roses
They tell me in sweet fragrant
meadows of dawn and you
There was love all around
But I never heard it singing
No I never heard it at all
Till there was you
Then there was music
and wonderful roses
They tell me in sweet fragrant
meadows of dawn and you
There was love all around
But I never heard it singing
No I never heard it at all
Till there was you
Till there was you.
[[per tu...]]
dimecres, 10 d’octubre del 2007
Tot canvia, les persones canviem, el temps canvia,... però aquest cop massa ràpid...
Noto que he canviat però també noto que has canviat... ja no em mires com abans,em mires amb indiferencia. Sembla que per tu sigui una extranya, una extranya que vas conèixer un dia tot passejant però que potser ja no te'n recordes...
Necessito tenir-te al meu costat, necessito parlar, necessito riure però amb tu. Sóc una egoista però a mi no m'agradaria perdre tot el que ens ha relacionat, tot el nostre món desapereixarà? I llavors què?
Potser, tens raó m'he apartat de vosaltres però... no tinc un però que valgi a això.. És una realitat poc madura per poder-la compartir...snifff...
Avui tornant cap a casa, me n'he adonat que ja no som el que havíem set.. Com puc canviar-ho?
Noto que he canviat però també noto que has canviat... ja no em mires com abans,em mires amb indiferencia. Sembla que per tu sigui una extranya, una extranya que vas conèixer un dia tot passejant però que potser ja no te'n recordes...
Necessito tenir-te al meu costat, necessito parlar, necessito riure però amb tu. Sóc una egoista però a mi no m'agradaria perdre tot el que ens ha relacionat, tot el nostre món desapereixarà? I llavors què?
Potser, tens raó m'he apartat de vosaltres però... no tinc un però que valgi a això.. És una realitat poc madura per poder-la compartir...snifff...
Avui tornant cap a casa, me n'he adonat que ja no som el que havíem set.. Com puc canviar-ho?
dimecres, 3 d’octubre del 2007
Hores fosques
És l’estiu del 2009, estic al Torrent de la Cabana, prop de Gombrèn, amb companyia del meu estimat avi.
Sembla feliç, jo no ho estic tant; em distrec escrivint el que passa per dins meu, és una mètode que va molt bé per desfogar-te, ningú et retreu res i ets lliure d’escriure el que sigui.
Aquets boscos em porten molts records, hi he passat gran part dels 19 anys que tinc, justament amb aquest bon home d’aquí davant, l’avi; sento enyorança, i em preocupo, estic moix i trist , és Catalunya, el nostre país trontolla i llengua i cultura pengen d’un fil, problemes polítics i socials afecten als Països Catalans. Em perdo en un mar d’intents de buscar solucions, també si pogués fer quelcom, seria com si una minúscula formiga volgués reconstruir un formiguer destrossat només ella sola, vaja, impossible.
Ric, és l’avi que explica acudits, ell sí que és feliç, ara que hi penso ell devia viure una situació semblant a l’actualitat, va néixer a plena Guerra la única diferència és que ell va viure una Guerra i jo, tal com estan les coses l’estic apunt de viure.
Clar, li podria preguntar el perquè del cop d’estat, quins problemes hi havia, almenys sabré si caurà una guerra; si decidit, ho faig.
Tal com m’imaginava li canvien els ànims de cop, no vull que es preocupi , però crec que ell em pot dir si m’embolico massa o que vaig, per desgràcia, per bon camí. S’ajeu, es para sense dir res, i tots dos restem en silenci escoltant un pit-roig que xiula al bosc, el seu rostre em descriu que una guerra és fatal, inhumana, injusta i que no deixa més que mort per allà on passa. Per una vegada entenc el què va haver de patir l’avi. Em diu que no em preocupi, però veig que ho diu per calmar-me, li dic que si no vol pensar-hi no ho faci, i ell fa el cor fort i intenta descriure el què recorda .
Estic horroritzat, ha set com si descrivís l’actualitat, no pot ser; li dic que no m’ho crec, i ell em diu que també tem el pitjor encara que no ho sembli.
No!, no et vull perdre Catalunya; tu, el meu bressol , la meva pàtria, la meva llar per la qual he volgut lluitar i protestar i exigir però no ha servit de res. Volen robar-te, i volen cremar-te fins que només quedi cendra .
Entristeixo i se’m neguen els ulls, l’avi em diu que la valentia és el millor per combatre aquests dies de foscor, que no hem de caure en el pessimisme i que hem de creure en la nostra Terra encara que estiguem patint i encara que les coses vagin més maldades.
M’abraça i jo que no puc aguantar-me més: ploro; no només per por d’una guerra si no també de tristesa per la situació de la nostra Catalunya.
Pugem fins a dalt la muntanya des de la qual es veuen els Pirineus, la plana i si tens bona vista el mar i tot ja que fa un dia d’aquells clars sense un núvol trencant l’harmonia del blau el cel.
L’avi em diu que lluitarem i que vencerem i m’anima; és d’aquells moments que agafes aire i el teu cos s’omple de la més gran valentia i el més gran coratge
Sí, n’estic convençut Catalunya resisteix i resistirà perquè és la més gran i la més forta de totes les nacions.
---- No us penseu que és meu aquest escrit!!! No, no!! jajaj.. és d'en Sergi uuuooOO. Sí, sí... està molt bée!!----
Sembla feliç, jo no ho estic tant; em distrec escrivint el que passa per dins meu, és una mètode que va molt bé per desfogar-te, ningú et retreu res i ets lliure d’escriure el que sigui.
Aquets boscos em porten molts records, hi he passat gran part dels 19 anys que tinc, justament amb aquest bon home d’aquí davant, l’avi; sento enyorança, i em preocupo, estic moix i trist , és Catalunya, el nostre país trontolla i llengua i cultura pengen d’un fil, problemes polítics i socials afecten als Països Catalans. Em perdo en un mar d’intents de buscar solucions, també si pogués fer quelcom, seria com si una minúscula formiga volgués reconstruir un formiguer destrossat només ella sola, vaja, impossible.
Ric, és l’avi que explica acudits, ell sí que és feliç, ara que hi penso ell devia viure una situació semblant a l’actualitat, va néixer a plena Guerra la única diferència és que ell va viure una Guerra i jo, tal com estan les coses l’estic apunt de viure.
Clar, li podria preguntar el perquè del cop d’estat, quins problemes hi havia, almenys sabré si caurà una guerra; si decidit, ho faig.
Tal com m’imaginava li canvien els ànims de cop, no vull que es preocupi , però crec que ell em pot dir si m’embolico massa o que vaig, per desgràcia, per bon camí. S’ajeu, es para sense dir res, i tots dos restem en silenci escoltant un pit-roig que xiula al bosc, el seu rostre em descriu que una guerra és fatal, inhumana, injusta i que no deixa més que mort per allà on passa. Per una vegada entenc el què va haver de patir l’avi. Em diu que no em preocupi, però veig que ho diu per calmar-me, li dic que si no vol pensar-hi no ho faci, i ell fa el cor fort i intenta descriure el què recorda .
Estic horroritzat, ha set com si descrivís l’actualitat, no pot ser; li dic que no m’ho crec, i ell em diu que també tem el pitjor encara que no ho sembli.
No!, no et vull perdre Catalunya; tu, el meu bressol , la meva pàtria, la meva llar per la qual he volgut lluitar i protestar i exigir però no ha servit de res. Volen robar-te, i volen cremar-te fins que només quedi cendra .
Entristeixo i se’m neguen els ulls, l’avi em diu que la valentia és el millor per combatre aquests dies de foscor, que no hem de caure en el pessimisme i que hem de creure en la nostra Terra encara que estiguem patint i encara que les coses vagin més maldades.
M’abraça i jo que no puc aguantar-me més: ploro; no només per por d’una guerra si no també de tristesa per la situació de la nostra Catalunya.
Pugem fins a dalt la muntanya des de la qual es veuen els Pirineus, la plana i si tens bona vista el mar i tot ja que fa un dia d’aquells clars sense un núvol trencant l’harmonia del blau el cel.
L’avi em diu que lluitarem i que vencerem i m’anima; és d’aquells moments que agafes aire i el teu cos s’omple de la més gran valentia i el més gran coratge
Sí, n’estic convençut Catalunya resisteix i resistirà perquè és la més gran i la més forta de totes les nacions.
---- No us penseu que és meu aquest escrit!!! No, no!! jajaj.. és d'en Sergi uuuooOO. Sí, sí... està molt bée!!----
divendres, 28 de setembre del 2007
Busco unes notes que no sé on són...
Hi ha una música que podria explicar-te i que ara no trobo.
Hi ha una història que és la nostra que ja s'ha escrit,
hi ha un conte que parla de tu i que amb el temps has provat d'esborrar per fer veure que t'has fet gran.
Hi ha un secret,
hi ha un argument, tot el que fas té un motiu privat que sovint perds i que després intentes trobar entre músiques, converses, passejades durant nit o un poema, potser.
Hi ha dos minuts de cançó que et permetrien adormir-te per fi i d'una vegada per totes,
hi ha aquell so, aquell ritme,
hi ha aquell record necessari per no posar-te a plorar.
És l'estranya barreja entre el que has perdut i el secret que roman, entre el record d'una cançó i la música que no saps on és.
Sempre hi ha un secret amagat, una raó privada per tot.
Hi ha el moment, el punt, el precís instant on podràs esbossar un somriure i tot es farà més clar, i tots els camins més plans.
Hi ha el sentit, la cadència, nits màgiques i nits de pols, veus que t'apropen al cel i violins que poden fer-te volar.
Hi ha un conte que parla de tu, una cançó que s'ha escrit per a tu, una carta que era per a tu i que mai no es va enviar.
Hi ha una història, gestos infinits i poques paraules.
Hi ha traços, perfils, llocs on no has estat mai i que ja són teus.
Hi ha poemes i més poemes que estan fets per tu i que mai arribaràs a llegir. Però perduraran sempre escrits en aquell full on tantes llàgrimes s'hi ha deixat.
Hi ha una música que podria explicar-te i que ara no trobo.
Hi ha una història que és la nostra que ja s'ha escrit,
hi ha un conte que parla de tu i que amb el temps has provat d'esborrar per fer veure que t'has fet gran.
Hi ha un secret,
hi ha un argument, tot el que fas té un motiu privat que sovint perds i que després intentes trobar entre músiques, converses, passejades durant nit o un poema, potser.
Hi ha dos minuts de cançó que et permetrien adormir-te per fi i d'una vegada per totes,
hi ha aquell so, aquell ritme,
hi ha aquell record necessari per no posar-te a plorar.
És l'estranya barreja entre el que has perdut i el secret que roman, entre el record d'una cançó i la música que no saps on és.
Sempre hi ha un secret amagat, una raó privada per tot.
Hi ha el moment, el punt, el precís instant on podràs esbossar un somriure i tot es farà més clar, i tots els camins més plans.
Hi ha el sentit, la cadència, nits màgiques i nits de pols, veus que t'apropen al cel i violins que poden fer-te volar.
Hi ha un conte que parla de tu, una cançó que s'ha escrit per a tu, una carta que era per a tu i que mai no es va enviar.
Hi ha una història, gestos infinits i poques paraules.
Hi ha traços, perfils, llocs on no has estat mai i que ja són teus.
Hi ha poemes i més poemes que estan fets per tu i que mai arribaràs a llegir. Però perduraran sempre escrits en aquell full on tantes llàgrimes s'hi ha deixat.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
