Una bogeria

Avui és un dia d'aquells en el que tens la necessitat d'escriure, però sense saber què. Com quan escoltes una cançó i els sons surten sense voler. Es un dia en el que no tinc cap idea clara, ni concreta de res, sinó una visió general i difusa de la realitat. Aquest estat semicomatós em fa romandre immòbil, amb la mirada perduda, pensant sense poder pensar. Diria que és còmode. Diria que és tranquil i pausat. Però la veritat és que no en resulta gens ni mica.

Si pogués triar, triaria que nevés dins la meva habitació. Molt. Massa. Esperaria fins que només els meus ulls i el meu nas poguessin veure i respirar. Però veuria i respiraria. He decidit que vull ser un floc de neu, per caure lentament sobre els seus cabells i fondre'm-hi. I ser aigua que s'evapora. I tornar a cristal·litzar amb l’arribada del fred d'aquest mateix lloc.

Però no em vull conformar... També vull tenir un carruatge, vell i antics, per passejar dins un poble petit, perdut entre les muntanyes màgiques d'on tothom sap, però ningú recorda o, simplement, no vol recordar. La gent em veurà passar i sortiran al carrer per saludar-me. I jo els tornaré el gest. I els regalaré objectes increïbles que jo mateix hauré fet amb fusta del bosc i un ganivet mentre els núvols passen amb calma i sense pressa. Ells no em donaran les gràcies però em somriuran.Entraran a les seves cases i botigues, i sortiran amb tassons de fang plens de beguda i beuran amb un somriure enorme a la cara. Aquells somriures que tenen aspecte de "jo també estic content de que hagis tornat". Un d'aquells que pareixen un "Gràcies".

I marxaran. Miraré al meu voltant tranquil·la i orgullosa. I somriuré