dimarts, 31 de març del 2009
diumenge, 22 de març del 2009
El caçador d'estels
Vaig abaixar la mirada cap a en Sohrab. Un extrem dels seus llavis s'havia corbat lleugerament cap amunt.
Un somriure.
De costat.
Gairebé imperceptible.
Però un somriure, al capdavall.
Els nens van arrencar a córrer, i una melé de caçadors d'estels cridaners es va posar a perseguir l'estel verd que flotava per sobre els arbres. En un tres i no res el somriure havia desaparegut. Però hi havia estat. Jo l'havia vist.
- Vols que caci aquell estel per a tu?
La seva nou es va moure amunt i avall mentre empassava saliva. El vent li va fer voleiar els cabells. Em va semblar veure'l assentir.
- Per a tu ho faria mil vegades més- em vaig sentir dir.
Llavors em vaig girar i vaig córrer.
Només era un somriure, res més. Allò no ho arreglava tot. De fet, no arreglava res. Només un somriure. Una cosa minúscula. Una fulla enmig d'un bosc que tremola sota les ales d'un ocell que alça el vol.
Però l'agafaria. Amb els braços oberts. Perquè quan arriba la primavera, la neu es fon floc a floc, i potser el que acabaca de veure era la fosa del primer floc.
Vaig córrer. Un home adult que corria entra una colla de nens xisclant. Però tant me feia.
dimecres, 18 de març del 2009
diumenge, 15 de març del 2009
Molts moments que comparteixo amb un paper quadriculat que m’escolta amb atenció. Moments amb els quals cada nit, nits d’insomni, estreno fulls i més fulls quadriculats que no diuen res de nou, només fan que cridar els vells records. El crit queda ofegat i reduït al meu món que no em deixa mesclar la ficció i la realitat, que mai deixarà que arribin les paraules que hauré escrit durant la nit i que en sortir el sol només seran paraules sense sentit.
Són moments que transcric en aquestes línies atrotinades amb sentiment que en rellegir-les es converteixen en esgarrapades i records bells que el dia intenta tancar i la nit aconsegueix obrir. M’agradaria recordar amb tota clarividència aquells moments, tots els moments que hem anat cultivant.
Però els records els sento confusos. Darrera la confusió de colors en blanc i negre que s’amaguen però jo continuo el joc i els busco com una nena en mig d’un somni. El pas dels anys a la memòria agonitzen un sentit amorf els fets passats.
Els records els sento confusos. No obstant, reneixo a cada instant i els meus records naufraguen i es desorienten, s’enfonsen i esbufeguen.
Tots ells s’han descolorit, han perdut força. Els tons blancs i negres els han rellevat, tintant la memòria, com si es tractés de fotos velles. He esdevingut pres del present, captiu del futur i obstacle del passat.
Cada record es va enfosquin, cada hora que passa, cada dia la seva tinta es desprèn una mica més. Les noves experiències arriben des de dalt i ocupen el present, es manifesten en colors més vius, van i vénen.
Sí, és trist oblidar cada dia una mica i malgrat tot cada dia que passa ho recordem amb colors vius i aquell record apagat, no només el recuperem sinó que li donem continuïtat. Cada dia que passa no ens allunyem de les coses bones de la vida, cada dia que passa n’estem més a prop.
Hi ha records que es desen a la memòria, d’altres que resten en el més profund de la consciència i a voltes ens enriqueixen i a voltes semblen cendres d’un foc despietat.
Escrivint se m’ha fet massa tard. El temps ha passat volant sense tenir el detall de xiuxiuejar-me el pas de cada instant. La son ha aconseguit envair-me i ara només em toca dormir i somiar.
Els ulls se’m tanquen i em trasllado a un altre lloc que no existeix...