Submergida dins l'habitació, només em queda el bolígraf i la llibreta. Potser fins i tot el record, mig borrós cap aquells moments en els que sovint estic pensant.

Molts moments que comparteixo amb un paper quadriculat que m’escolta amb atenció. Moments amb els quals cada nit, nits d’insomni, estreno fulls i més fulls quadriculats que no diuen res de nou, només fan que cridar els vells records. El crit queda ofegat i reduït al meu món que no em deixa mesclar la ficció i la realitat, que mai deixarà que arribin les paraules que hauré escrit durant la nit i que en sortir el sol només seran paraules sense sentit.

Són moments que transcric en aquestes línies atrotinades amb sentiment que en rellegir-les es converteixen en esgarrapades i records bells que el dia intenta tancar i la nit aconsegueix obrir. M’agradaria recordar amb tota clarividència aquells moments, tots els moments que hem anat cultivant.

Però els records els sento confusos. Darrera la confusió de colors en blanc i negre que s’amaguen però jo continuo el joc i els busco com una nena en mig d’un somni. El pas dels anys a la memòria agonitzen un sentit amorf els fets passats.

Els records els sento confusos. No obstant, reneixo a cada instant i els meus records naufraguen i es desorienten, s’enfonsen i esbufeguen.

Tots ells s’han descolorit, han perdut força. Els tons blancs i negres els han rellevat, tintant la memòria, com si es tractés de fotos velles. He esdevingut pres del present, captiu del futur i obstacle del passat.

Cada record es va enfosquin, cada hora que passa, cada dia la seva tinta es desprèn una mica més. Les noves experiències arriben des de dalt i ocupen el present, es manifesten en colors més vius, van i vénen.

Sí, és trist oblidar cada dia una mica i malgrat tot cada dia que passa ho recordem amb colors vius i aquell record apagat, no només el recuperem sinó que li donem continuïtat. Cada dia que passa no ens allunyem de les coses bones de la vida, cada dia que passa n’estem més a prop.

Hi ha records que es desen a la memòria, d’altres que resten en el més profund de la consciència i a voltes ens enriqueixen i a voltes semblen cendres d’un foc despietat.

Escrivint se m’ha fet massa tard. El temps ha passat volant sense tenir el detall de xiuxiuejar-me el pas de cada instant. La son ha aconseguit envair-me i ara només em toca dormir i somiar.

Els ulls se’m tanquen i em trasllado a un altre lloc que no existeix...