El caçador d'estels

Vaig abaixar la mirada cap a en Sohrab. Un extrem dels seus llavis s'havia corbat lleugerament cap amunt.

Un somriure.

De costat.

Gairebé imperceptible.

Però un somriure, al capdavall.

Els nens van arrencar a córrer, i una melé de caçadors d'estels cridaners es va posar a perseguir l'estel verd que flotava per sobre els arbres. En un tres i no res el somriure havia desaparegut. Però hi havia estat. Jo l'havia vist.

- Vols que caci aquell estel per a tu?

La seva nou es va moure amunt i avall mentre empassava saliva. El vent li va fer voleiar els cabells. Em va semblar veure'l assentir.

- Per a tu ho faria mil vegades més- em vaig sentir dir.

Llavors em vaig girar i vaig córrer.

Només era un somriure, res més. Allò no ho arreglava tot. De fet, no arreglava res. Només un somriure. Una cosa minúscula. Una fulla enmig d'un bosc que tremola sota les ales d'un ocell que alça el vol.

Però l'agafaria. Amb els braços oberts. Perquè quan arriba la primavera, la neu es fon floc a floc, i potser el que acabaca de veure era la fosa del primer floc.

Vaig córrer. Un home adult que corria entra una colla de nens xisclant. Però tant me feia.