Una bogeria

Avui és un dia d'aquells en el que tens la necessitat d'escriure, però sense saber què. Com quan escoltes una cançó i els sons surten sense voler. Es un dia en el que no tinc cap idea clara, ni concreta de res, sinó una visió general i difusa de la realitat. Aquest estat semicomatós em fa romandre immòbil, amb la mirada perduda, pensant sense poder pensar. Diria que és còmode. Diria que és tranquil i pausat. Però la veritat és que no en resulta gens ni mica.

Si pogués triar, triaria que nevés dins la meva habitació. Molt. Massa. Esperaria fins que només els meus ulls i el meu nas poguessin veure i respirar. Però veuria i respiraria. He decidit que vull ser un floc de neu, per caure lentament sobre els seus cabells i fondre'm-hi. I ser aigua que s'evapora. I tornar a cristal·litzar amb l’arribada del fred d'aquest mateix lloc.

Però no em vull conformar... També vull tenir un carruatge, vell i antics, per passejar dins un poble petit, perdut entre les muntanyes màgiques d'on tothom sap, però ningú recorda o, simplement, no vol recordar. La gent em veurà passar i sortiran al carrer per saludar-me. I jo els tornaré el gest. I els regalaré objectes increïbles que jo mateix hauré fet amb fusta del bosc i un ganivet mentre els núvols passen amb calma i sense pressa. Ells no em donaran les gràcies però em somriuran.Entraran a les seves cases i botigues, i sortiran amb tassons de fang plens de beguda i beuran amb un somriure enorme a la cara. Aquells somriures que tenen aspecte de "jo també estic content de que hagis tornat". Un d'aquells que pareixen un "Gràcies".

I marxaran. Miraré al meu voltant tranquil·la i orgullosa. I somriuré

El meu Flickr

http://www.flickr.com/photos/22898363@N06/

Els nervis se'm mengen...
Concretament queden 3 hores i 46 minuts per l'hora fatal.!!!!!

No heu somiat mai....

Algú s'apunta a marxar lluny d'aquí?


Què us sembla Groenlàndia?

I tot el curs :D

Tothom desitjava que s'acabes el curs d'una vegada per totes i jo també era una de les primeres en desitjar-ho però, si us he de ser sincera, m'hagués agradat continuar-lo una mica més.
Aquest any ha set un vist i no vist; uns dels millors per mi ^^

P.D. Però genial, ara ve l'estiu i aquests any no us escapareu de tenir-nos algun dia pel Torrent (ehh, Annaaa!!!) que l'any passat no va poder ser... Però en Pol diria que en té moltes ganes i jo tambeeée! Però abans d'això ve la costellada jajajja!! I espero que sigui veritat que ens vingueu a colonitzar per Sant Joan. ( però abans de tot això, m'espera el gran i meravillós First :S)

Molts petonets

Un pas i ja som dissabte!!!!

Em sento en un món reduït dins la meva habitació.
Sense rerafons per amagar, de sol la llum de la tauleta, d'amics els llibres encantadors.
Moments d'estrès els quals els fulls em volen fer la punyeta, ja no tenim edat per jugar a amagar...
Però llavors surt el magnífic bolígraf que ja se li ha acabat la tinta...
Buscar el test 1, el worbook, aquells phrasal verbs que mai aconseguiré apendrem, el vocabulary, els listenings... i tot tirat dins l'habitació (uufff...i el que és pitjor és quan la mare es transforma, passa el 4t nivell, i jo volant surto a endreçar-la jajajajaj)

i diuen que el saber no ocupa lloc....

Pfff... veig que l'estudi m'està tornant boja, totalment boja :D
Però ja arribarà dissabte a les 6 de la tarda i ja podré sospirar i cridar: el món és gran!

(deixeu-me, les neurones s'aturen de tan en tan)

"There were bells on a hill
But I never heard them ringing
No I never heard them at all
Till there was you "

Cada instant que passa,
cada moment fugaç,
cada racó exhaurit,
cada tinter mullat,
cada somriure escrit,
cada mà aliena...
i cada....
moment amb tu!

Som còmplices
de cada moment,
de cada somriure,
de cada mirada,
de cada petó...

I seré padrinaaaaaaa

Durant la festa major de Gombrèn, en Ferran, amb una cara de felicitat, ballant un balaç amb l'Oriol. Aquí l'Oriol debia tenir uns dos mesos i pel seu aniversari el batejant i SeRé la PaDrInAaA :D

Empezar de zero...

Y quiero olvidar todo y empezar de zero

y puedo?

Necessito borrar-ho tot,

necessito començar de zero...

Però no puc... Noto que estic parent entre parent, sense mobilitat i vull sortir d'una vegada per totes.

Les mans em tremolen, necessito abraçar-te però és que no estic bé. No sé ni el què de veritat necessito...

Pel meu peix que mai ha set meu

Avui li fem un memorial al peix negre, alies "negre cabron", el qual va perdurar durant una trajectòria molt curta a casa meva, llavors va iniciar un nou trajecte a casa de la víctima d'assassí, Marta :D i el dia de la seva mort, 5 de maig de 2008, si no vaig errada, va començar una nova vida clavegueres avall...
Esperem que siguis a on siguis, puguis trobar la felicitat xD

Amb molt carinyo!

Segments d'amor ^^

Uns punts suspensius

Fer-te gran té moltes coses bones. No obstant, comences a descobrir que la vida o, més ben dit, les persones ja no són aquelles amb les que jugaves a futbol o a nines i et discuties per qualsevol ximpleria, et barallaves, però al cap de deu minuts ja tornaves a estar rient i jugant. Però ara hi ha accions, fets... que et saben greu, que et fan mal i et sents impotent. En aquestes situacions és com normalment ens sentim, del tot Impotents, potser perquè encara ens falten moltes patacades per poder madurar del tot i poder controlar llavors la situació o ja veure-ho diferent.
Però ara és quan et regalimen les llàgrimes pels ulls d'impotència incontrolables o, potser et sents defraudat per qui et senties més protegit. I llavors, em pregunto: tot el què havia donat, el què havíem passat, el què havíem compartit... s'ha d'acabar d'aquesta forma.
Suposo que arriba un punt en que la gota bassa el got. I llavors explotes, t'expresses: potser en aquell moment no és res més que una ximpleria però és la ximpleria que fa basar el got.

< Tan que creia coneixe't i tan poc que et conec >

Un Sant Jordi per tota la vida!

Per recordar dies tant preciosos i magnifics com el de Sant Jordi, tenim fotos; escrits que al llegir-los ens retornaran als set mesos de sortir junts, missatges al mòbil, trucades per telèfon.... En especial del dia d'ahir les fulles dels llibres que ens vam regalar seràn un recordatori de la maginfica diada de Sant jordi. Per tu la Rosa, i per mi la fotografia també ens ajudaràn a recordar l'immillorable 23 d'Abril del 2008.

Però què millor que tenir, per recordatori, un mateix record. El fet de ser un dia tant impresionant i tant fantàstic, ja em permetrà recordar-lo sense la necessitat de tenir cap mena d'ajuda per reviure'l.

Aquest 23 d'abril com tots els 23 que hem passat junts i els que passarem... marcaràn la nostra vida... i no només aquests dies... una simple mirada teva... ja em deixa un record de per vida.

T'estimo vida i de veritat.... espero que tots els Sant Jordi que vinguin siguin tant o més inoblidables que el primer que hem passat junts!!!

23*

23, Sant Jordi: un gran dia.
Set mesos junts! :D T'estimo ^^

Set mesos inolvidables,
Set mesos especials,
Set mesos que m'has fet aprendre,
Set mesos que m'has ensenyat a estimar,
Set mesos que no oblidaré mai...
Set mesos amb tu...

Si te vas!

Vengo de tanto perder

Que tuve miedo a tener

Algo por lo que abrir

Mi alma y ponerla a tus pies

Siento del viento celos,

Por acariciar tu cara cada mañana

Y quiero pegarme con él

Y a pesar de todo

Que difícil es

Que no me duela estar sin ti

Yo seré tu aire

Tú serás la piel que cubra mi soledad

¡Quiero estar junto a ti!

Quiero dejar de morir en vida,

Tu me haces vivir

Todo por lo que soñé

Y nunca pude tener

Quiero dormir en tus ojos

Y al despertar

Beber de tu boca

Todavía de ti tengo sed

Y a pesar de todo

Que difícil es

Que no me duela estar sin ti

Yo seré tu aire

Tú serás la piel que cubra mi soledad

¡ Quiero estar junto a ti!

Si te vas

Mi amor, si tu te vas

Me volveré a encerrar en vida

Y no saldré

¿ Donde estas?

Mi vida ¿dónde estás?

Pues necesito tu amor para vivir

^^.Submergida.dins.de.la.propia.vida.^^

[RES I TOT]

I've got you

The world would be a lonely place
Without the one that puts a smile on your face
So hold me 'til the sun burns out
I won't be lonely when I'm down

'Cause I've got you to make me feel stronger
When the days are rough and an hour feels much longer

I never doubted you at all
The stars collide, will you stand by and watch them fall?
So hold me 'til the sky is clear
And whisper words of love right into my ear

'Cause I've got you to make me feel stronger
When the days are rough and an hour feels much longer
Yeah, when I got you
Oh to make me feel better
When the nights are long they'll be easier together

Looking in your eyes
Hoping they won't cry
And even if they do
I'll be in bed so close to you
Hold you through the you'll be unaware
But if you need me I'll be there

La llei de Murfi

Sóc un desastre. Em declaro, totalment, condemnada a la llei de murfi. He lluitat contra ella però he perdut. La deesa de la justicia (no sé ben bé quina és, ni si existeix, però el que és clar:) no s'enrecorda de mi. Potser és perquè trop absurd tot el que em passa o simplement massa divertit...
Bé, sigui pel que sigui, la meva vida en comptes d'aventures pateix desaventures amb el temps, amb la roba, amb les pèrdudes, amb...
La meva existència es podria sintetitzar en un munt de cassos pràctics i veridics de la llei de murfi.
No puc basar-me en cap font històrica però posaria la mà al foc en afirmar que el gran murfi ( si, el gran científic que va possar les bases de la mala sort, deixant ben clar que molts som uns imants per a les desgràcies, bé, si es podrien dir així perquè totes tenen la seva gràcia) va utilitzar com a model per a les seves teories un parent meu.
No em titlleu d'egocèntrica. Quan tinc pressa trobo mil entrebancs abans no hagi passat la porta de sortida, si m'oblido el paraigües a casa cau el diluvi universal, si m'abrigo molt aquell dia t'asseguro que el sol picarà més no poder, si hi ha un camí ample i un sol forat ,ves per on, segur que hi caic...
La vergonya forma part de mi, estem condemnes a complemantar-nos.

"Yo solo puedo enseñarte la puerta, eres tú quien debe travesarla"

Matrix

" Ets l'amo dels teus pensaments però esclau de les teves paraules"

Unes bones vacances

Amb ganes d'estiu.
Tinc unes ganes immenses d'arribar a l'estiu, ens espera just a la cantonada i només falta aquella passa que ens ajudarà a arribar-hi. Però els dies no passen!!!

Qui no ha somiat mai durant les hores, eterns i inhumanes, de filosofia: trobar-te estirat a la tovallola amb els raigs de sol que ens cremen l'esquena i anar corrent i endinsar-nos al mar. O, anar al típic "xiringito" i comprar-te un immens gelat, dels més freds i dolços, sentint aquell contacte estiuenc. O, rebolcar-te per la sorra i quedar tan ensorrat que en arribar a casa encara treure granets de sorra. O, agafar la moto i passejar-te per la muntanya, per caminets estrets i desconeguts, obrint pas entre rocs, troncs...

Però entro a l'habitació ( i atapaaaaaammmmm); apunts i més apunts sobre la taula, una calculadora gastant piles inútilment, un diccionari sense utilitat en aquest precís moment. Exercicis incomplets, fórmules indesxifrables; lípids, equacions, logaritmes, canvis químic, fosfat, molècules, bioelements, límits, vectors, velocitat, angular.... i jo que ja no sé ni on sóc... submergida entre els milions de números i expressions....

I només arribo a la conclusió que: Necessito vacances !!

M'ha sabut molt greu...

Sobretot veure la teva cara apagada en la qual hi regalimaven llàgrimes humides i tristes.

Veient que el teu somriure estava apagat i tu ensopit. Dins d'aquell recinte que encara feia més trista la situació.

I els arbres florits

I amb un suau somriure arribem a la primavera.
I els Arbres florits =)

"Devien de ser les set del matí; començava a desplegar-se els primers raigs de sol. Vam pujar el cotxe, seguint el trajecte assenyalat ens vam desviar una mica per anar-lo a buscar. Érem just a davant de casa seva, com sempre, ell va ser del tot puntual.
Suposo que tot plegat va ser una reconciliació, però genial, immillorable. Un matí complert i amb tu...
Passejant per la muntanya, paisatges imaginaris però alhora reals, encantadors i sobretot encantats."

El teu somriure

Avui, irònicament, he pujat al tren que no tocava.. s’ha de ser una mica soca per fer això... Doncs mira.. a qui li havia de passar? ... a mi ...
He passat una bona estona sol... i com normalment faig, per no perdre el costum, quan et trobo a faltar, llegeixo els molts i molts missatges que ens hem enviat...
He pensat molt en tu...

T’explico:
El teu estat d’ànim m’afecta moltíssim. Al principi no me n’havia adonat.. però últimament, veig que sempre que tu estàs moixa.. sigui culpa meva o no.. jo em sento insignificant, sense forces, com si m’haguessin engarjolat.
Les poques vegades que ens hem distanciat, el món que està il·luminat per el teu somriure es converteix en un món pansit, confús, trist, un món cobert per un cel gris, apagat, ennuvolat i fred. L’univers que es dibuixa a sobre nostre cada nit, queda reduït a una lluna tèrbola, amagada darrera els mateixos núvols negres i immòbils.
Quan em truques i no estàs bé, la teva veu trista i apagada m’encongeix el cor.. quan et veig i no somrius, tot i que intento resistir se’m mig neguen els ulls... quan estàs distant, preocupada i trista, pateixo, i fins i tot em poden venir ganes de plorar...
Exagero? ...no;... t’estimo.

Em diràs que em preocupo massa per tu..., el cert és que no ho puc evitar... senzillament tot gira al voltant del que et vaig dir quan feia una setmana que sortíem junts: vull el millor per tu.
Sempre m’esforço perquè estiguis contenta...perquè siguis feliç...aquests sis mesos amb tu han set extraordinaris, preciosos... i sent feliç tu, ho he set jo...per això quan m’equivoco en el què faig... que intento no fer-ho...vull rectificar i vull que estiguis bé... Per això em preocupo tant.

No hi ha, per mi, res més desolador i més angoixant en aquest món, que els teus ulls apagats i el teu somriure desdibuixat.
Ho donaria tot per veure el teu somriure cada dia.. ho donaria tot per veure’t feliç ara mateix,... ho donaria tot per ajudar-te a passar qualsevol mal tràngol i per això abans de fer l’imbècil un altre cop, pensaré i rectificaré. Em destrossa i em martiritza la teva tristesa.

Em puc equivocar... puc fer-te enfadar..., sóc persona..,també tinc els meus defectes i paranoies ...això sí, el què si que és segur, i m’ho ha demostrat sempre el meu cor, és que no em cansaré mai de fer-te feliç i voler el millor per tu.
A la vegada tampoc em cansaré mai de dir-te que, per mi, el mot tot té un nom propi: Laia.
I per suposat, i per això t’he escrit tot el què has llegit, no em cansaré mai de dir-te: T’ESTIMO.

Sergi

Dura però real monotonia

Cada dia mirem els telenoticies, els diaries... i sempre, sempre trobem artícles, explicant l'assessinat d'una dona en mans del seu marit, cosa que és molt trist:











La seva afabilitat m'inquietava, m'apunyalava per dins, sentia ràbia de quelcom tan intens. L'estimava, me l'estimava molt... però l'odiava, l'odiava amb tots els meus sentits, un odi que a la vegada em produïa ràbia, ràbia de que fos tan maca, tan afable, tan... tan mirada per altres...
Era meva, jo donava tot el meu amor per ella i per part seva també havia de ser així, però era diferent, sentia que s'allunyava, que desitjava canvis. Uns canvis llunys de mi.
Aquell dia, crec que com a conseqüència d'aquell maleït dia, em tenia por...

Era un dissabte, potser anava una mica begut. Ens vam barallar. Em contestava, odiava quan m'intentava plantar cara.
Tenia raó, jo tenia raó... Però ella em contradeia.
M'estava enfurismant, m'enrabiava veure com se m'imposava, era la meva súbdita. Durant tots aquests anys jo l'havia estat mantenint, vivia del meu sou i encara gosava contestar-me així...
I em cridava i jo la cridava, s'ho estava jugant tot, em necessitava, sense mi mai hauria set tot el que és, i ara m'ho tornava així?
La vaig pagar. No vaig poder més i la vaig pagar. Ara sentia què era el dolor, veia qui estava al poder.
Plorava i jo disfrutava veure-la plorant; aquelles llàgrimes tan tendres, aquells ulls tan grisos... Era preciosa i era meva...




Aquest escrit és tret de la meva imaginació però passa de veritat, hi ha moltes legislacions que van contra dels maltractadors però no són prou eficients.
De una manera ho altre s'ha de fer front a aquesta amenaça. Ara: per gran que fos el càstig que aquests homes rebessin mai no podrien pagar els cadàvers de tantes dones mortes víctimes del masclisme

I et diré un suau T'ESTIMO

Ales feixugues, camins inesgotats, sense sortida alguns, cels massa petits per tantes ales com ens queden per arribar tant i tant lluny com un voldria.
Tant de bo pogués dir ara, així de cop, amb una sola alenada, tot allò que s'amaga dintre la mirada que no sóc capaç d'entendre.
Sols escolto veus llunyanes i somio somnis inexplicats.
Però les ales s'estan amarant de la pluja de dies enrera, el cel s'ha enlluernat amb la pluja d'estels i jo no sóc capaç de mirar la lluna, la meva lluna, trista i apagada, s'ha amagat rera els núvols. L'únic que resta és l'amargor dels núvols, carregats de pluja que fan més trist i negre el dia... Em manquen paraules per explicar el què sento; per arribar on m'espera la meva lluna, sola i apagada.

Tot cercant la solució, intento buscar aquella entranyable cançó que em podria ajudar. Mes ara només sento unes notes ensopides que ploren junt a la pluja.
És l'estranya barreja entre el que s'ha perdut i el record que roman. Tot té un motiu privat que sovint perds i que després intentes trobar entre músiques, converses, passejades durant la nit o un poema, potser.
Els dos minuts d'aquella cançó que et permetria adormir-te per fi i d'una vegada per totes... però no, desitjo arribar al fons, buscant aquell so, aquell ritme que em deixi imaginar i potser, fins i tot, recordar.
Sempre hi ha un secret amagat, una raó privada per tot. La busco, necessito arribar a destapar l'amargor que tapa la meva estimada lluna.

I és aquell el moment, el precís instant on podré esbossar un somriure i tot es farà més clar, i tots els camins més plans. Nits que a partir d'ara seran més màgiques. Veus que ens aproparan al cel i violins que podran fer-nos volar.
Hi ha un somriure que parla de tu, una cançó que s'ha escrit per tu, unes notes que eren per tu i que mai arribaràs a descobrir.
Hi ha una història, la nostra, gestos infinits i poques paraules.
Hi ha camins, perfils, llocs on no has estat mai i que ja són teus.

Volarem rasant, sobre el mar; el mar dels somnis, mentre el vent de ponent ens despentina, i les puntes dels dits acaricien la cresta de les onades...
Però arribarem a l'infinit i amb un simple somriure destaparem la lluna, la nostra lluna, i amb una sola alenada, sense por, et diré a cau d'orella un suau T'ESTIMO.

Des de que hi ets tu ha sigut inoblidable!

There were bells on a hill
But I never heard them ringing
No I never heard them at all
Till there was you
There were birds in the sky
But I never saw them winging
No I never saw them at all
Till there was you
Then there was music
and wonderful roses
They tell me in sweet fragrant meadows of dawn and you
There was love all around
But I never heard it singing
No I never heard it at all
Till there was you
Till there was you

Durant tot aquest temps, me n'he adonat de què vol dir estimar-te
Durant tots aquests dies m'has ensenyat què vol dir estimar-te
Durant tots els minuts que he passat amb tu, m'has deixat estimar-te.
Durant aquests sis mesos no hi ha hagut res millor que estimar-te.

Diuen que el temps és or, i que s'ha d'aprofitar, no viuràs mai un mateix segon dos cops; doncs el temps que he passat amb tu: segons, minuts, hores que hem estat junts, l'he viscut tant intensament, que amb el record que en tinc, sembla que ho pugui repetir tantes vegades com vulgui.

Per aquest record, per totes les situacions que hem passat, per tots els moments inesborrables que hem viscut, per la de vegades que ens hem dit a cau d'orella un t'estimo, per el piló d'abraçades intenses, per la de cops que amb un somriure dels teus m'has fet feliç, per tots i cadescun dels racons on hem passat, per cada instant que els teus preciosos ulls es clavaven sobre els meus...i sobre tot perquè ets tu qui permets que tot això pugui ser realitat, t'he de dir que donaria la vida per cada instat que et puc expresar tot això, i també t'he de dir que donaria la vida per la noia més preciosa i fanàstica que puguis trobar al món: TU

Espero que aquests sis mesos es dupliquin una vegada darrera una altra, perquè no hi ha res millor que poder-te dir: T'ESTIMO

Felicitas Laia ^^

Sergi

26 de generrr

Núria

Va ser un dia que costarà oblidar, en serio.
T'estimo molt però molt...
Cada dia, cada hora, cada moment que passo amb tu és impossible d'oblidar
Fas que tot tingui el seu punt d'especial

Una por abstracte... (II)

Em vas dir que el continues i aquí al tens...^^

Aquella por la tenia massa presionada, però va aconseguir sortir d'aquell pou i tornar a mirar endavant.
Per fi va obrir els ulls i va veure la realitat que l'envoltava

Volia continuar aquella història que la feia somriure cada moment més intensament.
Volia passar més dies, més hores només mirant-lo
Volia tornar a sentir els seus llavis suaus quan tocaven la seva boca.
Volia tornar a parlar hores, minuts i segons amb ell per telèfon.
Volia veure el seu somriure i els seus ulls a brillar
Volia sentir el seu olor, mentre recordava tot el que havien passat i tot el què podien passar junts...


Volia tantes coses...
Que només amb ell serien realitat.


L'estimava.


Al powerpoint està molt millor però l'havia de continuar no?

Els anys passen...
Passen ràpid, sense adonar-te'n.
Et fas gran...

I recordes aquell temps...

Quan les decisions importants es prenien mitjançant " Pito, pito colorito..."
Les coses s'arreglaven amb un simple..." No ha valgut, tornem a començar"
El pitjor càstig era escriure 100 vegades "No ho tornaré a fer"
Tenir molts diners significava poder-te comprar un gelat.
Construir una muntanya de sorra volia dir està tota una tarda entretinguts feliçment

Quan enfadar-se era un "Ja no t'estic"
Sempre descobries les teves habilitats a causa d'un "A que no fas això?", ens encantava jugar amb foc.

Quan deien "Files!!!!" i es cridava "Últim tonto" i tots anàvem corrent, fins que el cor ens bategava més no poder, tan sols per no arribar a ser últim.
La major desil·lusió era que els pares et castiguessin.
Mai faltaven els sorprenents regals, dels reis Mags, el tió... que tots tan ens feien tornar bojos.

I... totes aquestes coses ens feien feliços. No necessitàvem res més... una pilota, una corda i tres amics...

Et faràs gran però mai perdis la innocència que tan nena et fa.


(Aquest text l'hauria d'haver penjat fa molt... però últimament no trobo el moment...)

Felicitats

Un munt de temps

Avui fa un terç d’any que va començar una història entre tu i jo.
Avui fa Quatre mesos que va iniciar-se una aventura plena d’emocions entre tu i jo.
Avui, fa unes divuit setmanes, et feia el primer petó d’amor.
Avui, fa cent vint-i-tres dies, que et busco i et desitjo com un desesperat.
Avui fa dues mil nou-centes cinquanta-dues hores que no paro de pensar en tu.
Avui fa cent setanta-set mil cent vint minuts que sóc el noi més feliç de tots podent estimar-te.
I avui fa deu milions sis-cents vint-i-set mil dos-cents segons que em vaig enamorar bojament de tu.

Dit així sembla molt... però el cert és que m’ha passat volant... encara me’n recordo de tots i cada un dels sentiments que van passar-me pel cor aquell 23 de setembre, a la vora del riu ter, assentats a la falda d’un roure, i sota un dia esplèndid.

Ets sóc sincer i per molts mesos que hagin passat et segueixo enyorant quan no et veig.
Per moltes setmanes que hagin passat et segueixo recordant quan no hi ets.
Per molts dies que hagin passat continuo volent-te fer feliç
Per moltes hores que hagin passat els teus somriures no canvien
Per molts minuts que hagin passat els teus ulls no paren de brillar
I per molts segons que hagin passat el meu amor per tu és cada cop més i més gran.

Pot haver passat tant temps com vulguis que jo et segueixo i continuaré estimant-te tant o més que el primer moment que et vaig veure.


Sergi ^^

T'estimo

Oriol (^^)

Per el meu cosí... Maquíssimm!

(^^)

Bonnn anyy 2008

Però també cal esmentar el cap d'any....

Sopar amb les tres flors, va ser genial. Menjar fet per nosaltres, gran mèrit:

Primer: macarrons farcits
Segon: pollastres, també (repetimos), farcit
Postres: fondí de xocolataaaa, exquisssiittt!

I llavors al Singstar, Artistes^^... tenim futur jajajajjajajjaja

12 granes de raïm, des de TV3, i mig afogades totes, però quan ja van haver tocat les 12, amb la boca plena, vam cridar: BON ANY i dos petons a cada galta.. :) que guai!

No sé quants Bon anys i petons s'acaben fent aquest dia!!


I des d'aqui desitjar-vos, també, una bona entrada al 2008, propòsits per aquest any? Encara els he de fer... ^^

Nadal

Aquests dies com és típic dir, s'expressa eufòricament la felicitat, la solidaritat, l'amor i tots aquests adjectius que fa aparèixer el Nadal, uns adjectius bonics que sembla que tot pugui arribar a ser flors i violes.. però la veritat de tot plegat, traient el plafó que ho fa tot tan bonic, és veu l'egoisme pur de les persones, el: jo vull, per mi, m'agradaria tenir...
I, perdoneu la paraula, em fot ràbia i m'emprenya tot aquest egoisme que hi ha perquè, m'agradaria que per un any, algú sigues prou capaç de dir és Nadal i això vol dir que jo no sóc l'únic d'aquest maleït món... Però no, com a màxim et desitjaran un bon Nadal... però llavors ja direm, només buscant allò material, el que volem pel tió, tot seguit, vindran els reis i tornarem a demanar, però només per nosaltres. I tot l'amor, la solidaritat... que desprèn el Nadal i tots aquests dies, ON SERÀ?

D'AIXÒ EN DIEM NADAL? Crec que hauríem de reflexionar una mica


Per cert, bon any nou a tothom!!!
Ja sé que en aquest escrit m'he passat una mica, però tot i això, aquest Nadal ha set fantàstic! ^^ No em puc queixar...