El teu somriure

Avui, irònicament, he pujat al tren que no tocava.. s’ha de ser una mica soca per fer això... Doncs mira.. a qui li havia de passar? ... a mi ...
He passat una bona estona sol... i com normalment faig, per no perdre el costum, quan et trobo a faltar, llegeixo els molts i molts missatges que ens hem enviat...
He pensat molt en tu...

T’explico:
El teu estat d’ànim m’afecta moltíssim. Al principi no me n’havia adonat.. però últimament, veig que sempre que tu estàs moixa.. sigui culpa meva o no.. jo em sento insignificant, sense forces, com si m’haguessin engarjolat.
Les poques vegades que ens hem distanciat, el món que està il·luminat per el teu somriure es converteix en un món pansit, confús, trist, un món cobert per un cel gris, apagat, ennuvolat i fred. L’univers que es dibuixa a sobre nostre cada nit, queda reduït a una lluna tèrbola, amagada darrera els mateixos núvols negres i immòbils.
Quan em truques i no estàs bé, la teva veu trista i apagada m’encongeix el cor.. quan et veig i no somrius, tot i que intento resistir se’m mig neguen els ulls... quan estàs distant, preocupada i trista, pateixo, i fins i tot em poden venir ganes de plorar...
Exagero? ...no;... t’estimo.

Em diràs que em preocupo massa per tu..., el cert és que no ho puc evitar... senzillament tot gira al voltant del que et vaig dir quan feia una setmana que sortíem junts: vull el millor per tu.
Sempre m’esforço perquè estiguis contenta...perquè siguis feliç...aquests sis mesos amb tu han set extraordinaris, preciosos... i sent feliç tu, ho he set jo...per això quan m’equivoco en el què faig... que intento no fer-ho...vull rectificar i vull que estiguis bé... Per això em preocupo tant.

No hi ha, per mi, res més desolador i més angoixant en aquest món, que els teus ulls apagats i el teu somriure desdibuixat.
Ho donaria tot per veure el teu somriure cada dia.. ho donaria tot per veure’t feliç ara mateix,... ho donaria tot per ajudar-te a passar qualsevol mal tràngol i per això abans de fer l’imbècil un altre cop, pensaré i rectificaré. Em destrossa i em martiritza la teva tristesa.

Em puc equivocar... puc fer-te enfadar..., sóc persona..,també tinc els meus defectes i paranoies ...això sí, el què si que és segur, i m’ho ha demostrat sempre el meu cor, és que no em cansaré mai de fer-te feliç i voler el millor per tu.
A la vegada tampoc em cansaré mai de dir-te que, per mi, el mot tot té un nom propi: Laia.
I per suposat, i per això t’he escrit tot el què has llegit, no em cansaré mai de dir-te: T’ESTIMO.

Sergi