Dura però real monotonia

Cada dia mirem els telenoticies, els diaries... i sempre, sempre trobem artícles, explicant l'assessinat d'una dona en mans del seu marit, cosa que és molt trist:











La seva afabilitat m'inquietava, m'apunyalava per dins, sentia ràbia de quelcom tan intens. L'estimava, me l'estimava molt... però l'odiava, l'odiava amb tots els meus sentits, un odi que a la vegada em produïa ràbia, ràbia de que fos tan maca, tan afable, tan... tan mirada per altres...
Era meva, jo donava tot el meu amor per ella i per part seva també havia de ser així, però era diferent, sentia que s'allunyava, que desitjava canvis. Uns canvis llunys de mi.
Aquell dia, crec que com a conseqüència d'aquell maleït dia, em tenia por...

Era un dissabte, potser anava una mica begut. Ens vam barallar. Em contestava, odiava quan m'intentava plantar cara.
Tenia raó, jo tenia raó... Però ella em contradeia.
M'estava enfurismant, m'enrabiava veure com se m'imposava, era la meva súbdita. Durant tots aquests anys jo l'havia estat mantenint, vivia del meu sou i encara gosava contestar-me així...
I em cridava i jo la cridava, s'ho estava jugant tot, em necessitava, sense mi mai hauria set tot el que és, i ara m'ho tornava així?
La vaig pagar. No vaig poder més i la vaig pagar. Ara sentia què era el dolor, veia qui estava al poder.
Plorava i jo disfrutava veure-la plorant; aquelles llàgrimes tan tendres, aquells ulls tan grisos... Era preciosa i era meva...




Aquest escrit és tret de la meva imaginació però passa de veritat, hi ha moltes legislacions que van contra dels maltractadors però no són prou eficients.
De una manera ho altre s'ha de fer front a aquesta amenaça. Ara: per gran que fos el càstig que aquests homes rebessin mai no podrien pagar els cadàvers de tantes dones mortes víctimes del masclisme