Dura però real monotonia

Cada dia mirem els telenoticies, els diaries... i sempre, sempre trobem artícles, explicant l'assessinat d'una dona en mans del seu marit, cosa que és molt trist:











La seva afabilitat m'inquietava, m'apunyalava per dins, sentia ràbia de quelcom tan intens. L'estimava, me l'estimava molt... però l'odiava, l'odiava amb tots els meus sentits, un odi que a la vegada em produïa ràbia, ràbia de que fos tan maca, tan afable, tan... tan mirada per altres...
Era meva, jo donava tot el meu amor per ella i per part seva també havia de ser així, però era diferent, sentia que s'allunyava, que desitjava canvis. Uns canvis llunys de mi.
Aquell dia, crec que com a conseqüència d'aquell maleït dia, em tenia por...

Era un dissabte, potser anava una mica begut. Ens vam barallar. Em contestava, odiava quan m'intentava plantar cara.
Tenia raó, jo tenia raó... Però ella em contradeia.
M'estava enfurismant, m'enrabiava veure com se m'imposava, era la meva súbdita. Durant tots aquests anys jo l'havia estat mantenint, vivia del meu sou i encara gosava contestar-me així...
I em cridava i jo la cridava, s'ho estava jugant tot, em necessitava, sense mi mai hauria set tot el que és, i ara m'ho tornava així?
La vaig pagar. No vaig poder més i la vaig pagar. Ara sentia què era el dolor, veia qui estava al poder.
Plorava i jo disfrutava veure-la plorant; aquelles llàgrimes tan tendres, aquells ulls tan grisos... Era preciosa i era meva...




Aquest escrit és tret de la meva imaginació però passa de veritat, hi ha moltes legislacions que van contra dels maltractadors però no són prou eficients.
De una manera ho altre s'ha de fer front a aquesta amenaça. Ara: per gran que fos el càstig que aquests homes rebessin mai no podrien pagar els cadàvers de tantes dones mortes víctimes del masclisme

I et diré un suau T'ESTIMO

Ales feixugues, camins inesgotats, sense sortida alguns, cels massa petits per tantes ales com ens queden per arribar tant i tant lluny com un voldria.
Tant de bo pogués dir ara, així de cop, amb una sola alenada, tot allò que s'amaga dintre la mirada que no sóc capaç d'entendre.
Sols escolto veus llunyanes i somio somnis inexplicats.
Però les ales s'estan amarant de la pluja de dies enrera, el cel s'ha enlluernat amb la pluja d'estels i jo no sóc capaç de mirar la lluna, la meva lluna, trista i apagada, s'ha amagat rera els núvols. L'únic que resta és l'amargor dels núvols, carregats de pluja que fan més trist i negre el dia... Em manquen paraules per explicar el què sento; per arribar on m'espera la meva lluna, sola i apagada.

Tot cercant la solució, intento buscar aquella entranyable cançó que em podria ajudar. Mes ara només sento unes notes ensopides que ploren junt a la pluja.
És l'estranya barreja entre el que s'ha perdut i el record que roman. Tot té un motiu privat que sovint perds i que després intentes trobar entre músiques, converses, passejades durant la nit o un poema, potser.
Els dos minuts d'aquella cançó que et permetria adormir-te per fi i d'una vegada per totes... però no, desitjo arribar al fons, buscant aquell so, aquell ritme que em deixi imaginar i potser, fins i tot, recordar.
Sempre hi ha un secret amagat, una raó privada per tot. La busco, necessito arribar a destapar l'amargor que tapa la meva estimada lluna.

I és aquell el moment, el precís instant on podré esbossar un somriure i tot es farà més clar, i tots els camins més plans. Nits que a partir d'ara seran més màgiques. Veus que ens aproparan al cel i violins que podran fer-nos volar.
Hi ha un somriure que parla de tu, una cançó que s'ha escrit per tu, unes notes que eren per tu i que mai arribaràs a descobrir.
Hi ha una història, la nostra, gestos infinits i poques paraules.
Hi ha camins, perfils, llocs on no has estat mai i que ja són teus.

Volarem rasant, sobre el mar; el mar dels somnis, mentre el vent de ponent ens despentina, i les puntes dels dits acaricien la cresta de les onades...
Però arribarem a l'infinit i amb un simple somriure destaparem la lluna, la nostra lluna, i amb una sola alenada, sense por, et diré a cau d'orella un suau T'ESTIMO.

Des de que hi ets tu ha sigut inoblidable!

There were bells on a hill
But I never heard them ringing
No I never heard them at all
Till there was you
There were birds in the sky
But I never saw them winging
No I never saw them at all
Till there was you
Then there was music
and wonderful roses
They tell me in sweet fragrant meadows of dawn and you
There was love all around
But I never heard it singing
No I never heard it at all
Till there was you
Till there was you

Durant tot aquest temps, me n'he adonat de què vol dir estimar-te
Durant tots aquests dies m'has ensenyat què vol dir estimar-te
Durant tots els minuts que he passat amb tu, m'has deixat estimar-te.
Durant aquests sis mesos no hi ha hagut res millor que estimar-te.

Diuen que el temps és or, i que s'ha d'aprofitar, no viuràs mai un mateix segon dos cops; doncs el temps que he passat amb tu: segons, minuts, hores que hem estat junts, l'he viscut tant intensament, que amb el record que en tinc, sembla que ho pugui repetir tantes vegades com vulgui.

Per aquest record, per totes les situacions que hem passat, per tots els moments inesborrables que hem viscut, per la de vegades que ens hem dit a cau d'orella un t'estimo, per el piló d'abraçades intenses, per la de cops que amb un somriure dels teus m'has fet feliç, per tots i cadescun dels racons on hem passat, per cada instant que els teus preciosos ulls es clavaven sobre els meus...i sobre tot perquè ets tu qui permets que tot això pugui ser realitat, t'he de dir que donaria la vida per cada instat que et puc expresar tot això, i també t'he de dir que donaria la vida per la noia més preciosa i fanàstica que puguis trobar al món: TU

Espero que aquests sis mesos es dupliquin una vegada darrera una altra, perquè no hi ha res millor que poder-te dir: T'ESTIMO

Felicitas Laia ^^

Sergi