Visites nocturnes

Avui ja és l'últim dia de visites guiades noctures!! Ha estat una molt bona experiència... ja sabeu, si encara no hi heu anat avui és l'últim dia, o sigui, ha córrer ha comprar l'entrada :D


ens veiem

El començament d'una nova era... Això mai!

M'he despertat i he obert la finestra amb l'esperança de trobar-me quelcom que desitjava.

El sol em feia brillar la cara i aquell airet calent em feia recordar que encara som a l'estiu...

L'esperança de lluitar pel que desitjo no la puc perdre... Tornaré a obrir aquella maleta on fa poc hi vaig guardar tots els meus objectius i i il•lusions i lluitaré per aconseguir-ho!!



Somriu a la vida, ella també ho farà.




Serà el començament d'una nova era... No, no! No m'agrada parlar de començaments perquè vol dir abandonar tot el teu passat, totes les teves experiències i abocar-te només en el teu futur... i això mai!! El meu passat; m'encanta... La vida en sí m'encanta... Només serà un canvi o simplement una evolució :D

Què queda...

Què queda quan veus que mai ningú no et va dir que tot seria tan complicat?

I què, què queda quan la única cosa que vols és que el temps s'aturi i no haver de fer la següent passa, la que t'aparta dels teus objectius que tant havies perseguit?

Objectius trencat vessant de dintre les butxaques i caient a terra com gotes de pluja d'estiu, que ja no pots sostenir.

Matinades trencant el son irreverents i portant a la ment aquella pregunta de per què ha hagut de canviar tant tot si tu, la única cosa que volies, era seguir com sempre...

La realitat. Un dia et despertes, t'adones del què és, i que és just això, la realitat, tot el que en queda. I no, no penso parlar de fracàs. Perquè no em sento fracassada. Potser una mica fracassada, però també estafada. La vida m'ha estafat. El temps m'ha estafat. Que fàcil donar la culpa a tothom, però l'únic que ha passat és que jo mateixa m'he estafat.

I jo, sense saber cap on és que he de tirar. Sense saber què coi és el que he fer, mentre omplo les caixes de tots els records i il•lusions que un dia vaig desempaquetar. Queda sols alguna engruna que encara fa més trista la realitat. Sols la sensació d'estafa per no haver endevinat abans que era això el que et trobaries en descobrir que ja has fet tard per tornar enrera i fer el que hauria d'haver fet d'un bon principi.

I els objectius o somnis (com els hi vulguis dir), doncs guardats en una butxaca, al costat dels que es van perdent pel camí, resistint ben enganxat al fons de tot, per si, qui sap un dia, es poden permetre el luxe de tornar a sortir.

És hora d'acomiadar-se de tot allò que mai no he tingut... Però potser en un futur...

Quin tonteria, no us sembla?

Por a la soledat?

Parlem de pors...




Por a la soledat.



Sí, a no tenir amb qui contar, en qui apropar-se, a qui abraçar, por.
No estic tan segura de la meva importància davant la gent com per no témer a això.

I ja no és por a la soledat, és por a sentir soledat.

A vegades, quant més rodejats de gent estem més sols ens sentim.
Potser que sigui perquè falta aquella persona... potser que sigui perquè aquella persona no et comprèn....
Potser que sentis perquè ningú et comprèn. Això és cert? En realitat, tan fa... et sents sol.

Jo a vegades em sento sola, però imagina que també ens ho busquem...
Sí, ens busquem la soledat no explicant que ens passa a la gent, per vergonya, per por, per creure que no els importa...
o que tu no importes als altres...

Però hi ha coses que consideres que ens les hem d'empassar sols, veritat?






Que sols i equivocats que estem...

Vull somiar...

Vull somiar...



He tocat de peus a terra, he notat el tacte de les pedres i he sentit que una estranya força recorria tot el meu cos.



Per la finestra de l'avio, després de creuar els núvols de tempesta, m'esperava la lluna, i sabeu què? Em va somriure...Sí, em va somriure.
És genial descobrir que darrera la foscor, sempre hi és ella; només fa falta volar ben alt per descobrir-la, i poder-li guinyar l'ullet, i dir-li allò de "t'he robat!, què pensaves? què te m'escaparies?". I llavors veus com et torna el somrís. M'encanta.

Un cop a terra, la pluja em va banyar la cara, i em recordava que la rutina m'estava engolint un cop més. Però tan hi fa tornaré a buscar la meva lluna darrera els núvols grisos i compactes que han decidit emfosquir el poble. I ni tan sols em farà falta despegar els peus de terra! Sé que està allà, i que ens troba a faltar perquè no ens pot veure mentre duri aquesta pluja que tot ho fa més trist.




Feu-ho per mi. Mireu al cel, i veureu els estels que somriuen, i com la lluna ens envia la seva màgia, per trencar amb aquesta maleida soledat que avui em segresta...

Ens trobem aquesta nit sota la seva llum? Veniu a somiar en mi, que la nit és massa llarga per passar-la tota sola...

...

Vaya merda tot plegat.... últimament és la paraula que més fem servir...

tens raó alba: "perquè quan comences a flotar va una onada i t'enfonsa i t'apreta per afogar-te?"... doncs la veritat és que no ho sé, però tot plegat és una merda.

Avui és un d'aquests dies que val més no llevar-te. No sé el que em passa però últimament no sóc jo...neccessito algu i no sé què, estic depriment i faig deprimir els altres i no deu ser gaire còmode conviure amb algú apagat...

A més, avui només de despertar-me, truca la senyora Carme per donar-me la gran noticia...." Laia has suspès el First", ja m'ho imaginava però quan t'ho diuen encara fot més però bé, això rai, intentar-ho l'any que ve.

Cartegem-nos

Avui amb la Kàtia hem estat parlant de les cartes que ens enviavem abans, parlo del 1999. La meva va ser la primera i deia això:

Hola Katia:
Com estàs? Jo estic bé
És la primera carta que escric, estic nerviosa, hi no se com ho he de fer ni que posar.
El dia del casament m'ho vaig passa r molt bé, i em va fer molta ilusió conèixer una cosina llunyana de la mateixa edat que jo.
M'agraderia que m'escriguessis perquè no ens veurem gaire.

St. J. Abadesses, 3-9-99

Laia

I jo ara buscava la continuació però no la trobo. M'encanta remanar el passat :D

Festa a Ribes...uuOO

Ja fa dies que no escric... som dilluns... els dies passen volant!!

El dissabte vam anar a festa major de Ribes amb l'Alba, va ser realment genial. Anàvem les dues soles però va ser l'òstia, mentre fèiem cua vam conèixer a uns de l'Escala (dos noies i tres noies), estaven ben bojos i vam estar tota la nit junts!! Al concert dels Pets va ser emotiu :D però vam acavar fetes un fàstic.... cridant, ballant, saltant, fent el capullo, repartint quesitos o tirant-los, suant, cridant més fort xD.... uuooo i per acavar quan sortíem del pavelló ens trobem en Monràs, jo que estava ben feliç m'hi vaig ficar a xerrar com si el coneixes de tota la vida... vaya parell

Ahir va ser el segon dia de visites... I vaig disfrutar com mai!! M'encanta!!

La tensió, els nervis dels últims cinc minuts perquè falta un vestit o no s'ha tallat la coca... o qualsevol parida.... I després arriba el moment...^^

Ahir vaig tenir la companyia d'en Joan (el Compte Arnau), és tot un personatge, això del teatre ho porta a la sang. Felicitats per paper d'ahir!! :D

Em va encantar acabar el dia estirats al pont, parlant i mirant les estrelles :D

Torno a Sant Joan

Ja torno a ser aquí. Tinc ganes d'escriure, hi ha moltes coses a explicar però la falta de temps no em deixa fer-ho.
Després de desconnectar uns quants dies torno a ser a Sant Joan amb moltes ganes de fer coses i no quedar-me ni un minut a casa :)

He estat a Itàlia (Lago di Garda i Venècia), realment genial... Colors, llums, foscor, nits, parelles, amor, imaginació, tranquil·litat, turistes, temps per pensar, temps per imaginar o la imaginació és el que m'ha portat allà... Però també tenia ganes de tornar aquí per estar amb la meva gent...

Ja tornem a ser totes aquí!!!!!!!!!!! :)

Us adjunto una foto que vaig fer de tornada, en una àrea de serveis. Em va fer molta gràcia, vaig riure molt! Si us hi fixeu la línia del terra és de color rosa! I l'escrit.... "ladies parking"