Vull somiar...

Vull somiar...



He tocat de peus a terra, he notat el tacte de les pedres i he sentit que una estranya força recorria tot el meu cos.



Per la finestra de l'avio, després de creuar els núvols de tempesta, m'esperava la lluna, i sabeu què? Em va somriure...Sí, em va somriure.
És genial descobrir que darrera la foscor, sempre hi és ella; només fa falta volar ben alt per descobrir-la, i poder-li guinyar l'ullet, i dir-li allò de "t'he robat!, què pensaves? què te m'escaparies?". I llavors veus com et torna el somrís. M'encanta.

Un cop a terra, la pluja em va banyar la cara, i em recordava que la rutina m'estava engolint un cop més. Però tan hi fa tornaré a buscar la meva lluna darrera els núvols grisos i compactes que han decidit emfosquir el poble. I ni tan sols em farà falta despegar els peus de terra! Sé que està allà, i que ens troba a faltar perquè no ens pot veure mentre duri aquesta pluja que tot ho fa més trist.




Feu-ho per mi. Mireu al cel, i veureu els estels que somriuen, i com la lluna ens envia la seva màgia, per trencar amb aquesta maleida soledat que avui em segresta...

Ens trobem aquesta nit sota la seva llum? Veniu a somiar en mi, que la nit és massa llarga per passar-la tota sola...