Què queda...

Què queda quan veus que mai ningú no et va dir que tot seria tan complicat?

I què, què queda quan la única cosa que vols és que el temps s'aturi i no haver de fer la següent passa, la que t'aparta dels teus objectius que tant havies perseguit?

Objectius trencat vessant de dintre les butxaques i caient a terra com gotes de pluja d'estiu, que ja no pots sostenir.

Matinades trencant el son irreverents i portant a la ment aquella pregunta de per què ha hagut de canviar tant tot si tu, la única cosa que volies, era seguir com sempre...

La realitat. Un dia et despertes, t'adones del què és, i que és just això, la realitat, tot el que en queda. I no, no penso parlar de fracàs. Perquè no em sento fracassada. Potser una mica fracassada, però també estafada. La vida m'ha estafat. El temps m'ha estafat. Que fàcil donar la culpa a tothom, però l'únic que ha passat és que jo mateixa m'he estafat.

I jo, sense saber cap on és que he de tirar. Sense saber què coi és el que he fer, mentre omplo les caixes de tots els records i il•lusions que un dia vaig desempaquetar. Queda sols alguna engruna que encara fa més trista la realitat. Sols la sensació d'estafa per no haver endevinat abans que era això el que et trobaries en descobrir que ja has fet tard per tornar enrera i fer el que hauria d'haver fet d'un bon principi.

I els objectius o somnis (com els hi vulguis dir), doncs guardats en una butxaca, al costat dels que es van perdent pel camí, resistint ben enganxat al fons de tot, per si, qui sap un dia, es poden permetre el luxe de tornar a sortir.

És hora d'acomiadar-se de tot allò que mai no he tingut... Però potser en un futur...

Quin tonteria, no us sembla?