La llei de Murfi

Sóc un desastre. Em declaro, totalment, condemnada a la llei de murfi. He lluitat contra ella però he perdut. La deesa de la justicia (no sé ben bé quina és, ni si existeix, però el que és clar:) no s'enrecorda de mi. Potser és perquè trop absurd tot el que em passa o simplement massa divertit...
Bé, sigui pel que sigui, la meva vida en comptes d'aventures pateix desaventures amb el temps, amb la roba, amb les pèrdudes, amb...
La meva existència es podria sintetitzar en un munt de cassos pràctics i veridics de la llei de murfi.
No puc basar-me en cap font històrica però posaria la mà al foc en afirmar que el gran murfi ( si, el gran científic que va possar les bases de la mala sort, deixant ben clar que molts som uns imants per a les desgràcies, bé, si es podrien dir així perquè totes tenen la seva gràcia) va utilitzar com a model per a les seves teories un parent meu.
No em titlleu d'egocèntrica. Quan tinc pressa trobo mil entrebancs abans no hagi passat la porta de sortida, si m'oblido el paraigües a casa cau el diluvi universal, si m'abrigo molt aquell dia t'asseguro que el sol picarà més no poder, si hi ha un camí ample i un sol forat ,ves per on, segur que hi caic...
La vergonya forma part de mi, estem condemnes a complemantar-nos.