Fer-te gran té moltes coses bones. No obstant, comences a descobrir que la vida o, més ben dit, les persones ja no són aquelles amb les que jugaves a futbol o a nines i et discuties per qualsevol ximpleria, et barallaves, però al cap de deu minuts ja tornaves a estar rient i jugant. Però ara hi ha accions, fets... que et saben greu, que et fan mal i et sents impotent. En aquestes situacions és com normalment ens sentim, del tot Impotents, potser perquè encara ens falten moltes patacades per poder madurar del tot i poder controlar llavors la situació o ja veure-ho diferent.
Però ara és quan et regalimen les llàgrimes pels ulls d'impotència incontrolables o, potser et sents defraudat per qui et senties més protegit. I llavors, em pregunto: tot el què havia donat, el què havíem passat, el què havíem compartit... s'ha d'acabar d'aquesta forma.
Suposo que arriba un punt en que la gota bassa el got. I llavors explotes, t'expresses: potser en aquell moment no és res més que una ximpleria però és la ximpleria que fa basar el got.
< Tan que creia coneixe't i tan poc que et conec >
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Karpe diem!!!!!...i no hi donis tantes voltes.
Un gat una mica vell :-D
Publica un comentari a l'entrada