Ja feia dies que no escrivia res... Podríem dir que un mes ben bo. Ara estic d'exàmens però tenia ganes de perdem una estona dins al meu blog.





Podem dir que tenim tant temps per endavant....

Tant de temps per endavant i tantes coses que ens queden per fer...

I, llavors és quan sospires de nou en recordar que potser no n'hi hagi tant de temps, però sí tantes coses que encara resten per ser realitzades. I el batec insistent que et recorda que, encara que tot acabés just demà al matí, a trenc d'alba, encara lluitaries per fer-les totes, multiplicant les teves mans per abraçar-ho tot;

fent del teu cor petits bocins cadascú dels qual fos capaç d'estimar amb tota la intensitat cada una d'aquestes coses.

Tot negant la possibilitat de que tot es pugui acabar;

tot afirmant convençuda que tan se val, que no importa sigui un, dos o cinc-cents els dies que encara et queden per tenir el món a les teves mans.




I de sobte les guaites, tremoloses com sempre, tan porugues com el primer dia que vas sortir sola de casa; unes mans cansades però decidides, i hi veus a sobre tota una vida. Però t'arriba el moment, un precís moment...

Et diuen que és la teva vida ........ La teva vida. I la manegues tot pensant que tot està a les teves mans; que sols tu pots decidir, sols tu pots escollir que és el que vols que s'hi quedi i tot allò que has decidit deixar fora,potser per por, potser per falta de temps, però hi ha quelcom que et condiciona a no fer-ho, a mirar quina seria la conseqüència i és llavors quan ja deixes de ser tu mateixa...





Potser mai no és massa tard, però, tampoc mai és massa aviat per escollir què és el que dibuixarà els nous dies, què és tot allò que esbossarà els somriures d'aquest dies de tardor, tot sortint al carrer i amagant les mans dintre les mànigues.
______________Mans porugues però que volen apendre!!!!!!!!!!