Hores fosques

És l’estiu del 2009, estic al Torrent de la Cabana, prop de Gombrèn, amb companyia del meu estimat avi.
Sembla feliç, jo no ho estic tant; em distrec escrivint el que passa per dins meu, és una mètode que va molt bé per desfogar-te, ningú et retreu res i ets lliure d’escriure el que sigui.

Aquets boscos em porten molts records, hi he passat gran part dels 19 anys que tinc, justament amb aquest bon home d’aquí davant, l’avi; sento enyorança, i em preocupo, estic moix i trist , és Catalunya, el nostre país trontolla i llengua i cultura pengen d’un fil, problemes polítics i socials afecten als Països Catalans. Em perdo en un mar d’intents de buscar solucions, també si pogués fer quelcom, seria com si una minúscula formiga volgués reconstruir un formiguer destrossat només ella sola, vaja, impossible.

Ric, és l’avi que explica acudits, ell sí que és feliç, ara que hi penso ell devia viure una situació semblant a l’actualitat, va néixer a plena Guerra la única diferència és que ell va viure una Guerra i jo, tal com estan les coses l’estic apunt de viure.
Clar, li podria preguntar el perquè del cop d’estat, quins problemes hi havia, almenys sabré si caurà una guerra; si decidit, ho faig.
Tal com m’imaginava li canvien els ànims de cop, no vull que es preocupi , però crec que ell em pot dir si m’embolico massa o que vaig, per desgràcia, per bon camí. S’ajeu, es para sense dir res, i tots dos restem en silenci escoltant un pit-roig que xiula al bosc, el seu rostre em descriu que una guerra és fatal, inhumana, injusta i que no deixa més que mort per allà on passa. Per una vegada entenc el què va haver de patir l’avi. Em diu que no em preocupi, però veig que ho diu per calmar-me, li dic que si no vol pensar-hi no ho faci, i ell fa el cor fort i intenta descriure el què recorda .
Estic horroritzat, ha set com si descrivís l’actualitat, no pot ser; li dic que no m’ho crec, i ell em diu que també tem el pitjor encara que no ho sembli.
No!, no et vull perdre Catalunya; tu, el meu bressol , la meva pàtria, la meva llar per la qual he volgut lluitar i protestar i exigir però no ha servit de res. Volen robar-te, i volen cremar-te fins que només quedi cendra .
Entristeixo i se’m neguen els ulls, l’avi em diu que la valentia és el millor per combatre aquests dies de foscor, que no hem de caure en el pessimisme i que hem de creure en la nostra Terra encara que estiguem patint i encara que les coses vagin més maldades.
M’abraça i jo que no puc aguantar-me més: ploro; no només per por d’una guerra si no també de tristesa per la situació de la nostra Catalunya.
Pugem fins a dalt la muntanya des de la qual es veuen els Pirineus, la plana i si tens bona vista el mar i tot ja que fa un dia d’aquells clars sense un núvol trencant l’harmonia del blau el cel.

L’avi em diu que lluitarem i que vencerem i m’anima; és d’aquells moments que agafes aire i el teu cos s’omple de la més gran valentia i el més gran coratge
Sí, n’estic convençut Catalunya resisteix i resistirà perquè és la més gran i la més forta de totes les nacions.




---- No us penseu que és meu aquest escrit!!! No, no!! jajaj.. és d'en Sergi uuuooOO. Sí, sí... està molt bée!!----