Inoblidable

Una nit clara de setembre, al cel no hi ha cap rastre de núvols, i per tant sota la llum de les estrelles, es prepara, a Campdevànol, la que serà la millor festa major de la meva vida.
Estic nerviós, amb els amics riem, i no puc amagar la meva eufòria, no n’estic segur i no en vull fer córrer la veu, però crec que avui serà una nit molt especial per mi i per algú més...

Anem passejant pel poble... i la veig, em fa un salt el cor, també se la veu més riallera. De cop, els seus ulls verds es claven com dues agulles sobre els meus, aquí ja no se que dir..., cada cop s’acosta més....i com més s’acosta més mal em fa el pit i més se’m regira l’estómac... què em passa? aquesta sensació... aquesta angoixa...feia molt temps que al veure una noia no em passava això..., ostres, però quina noia!!!! em sembla que m’he enamorat, cada cop que la veig la mateixa sensació, i com més la veig més fort és el que em passa.... sí, n’estic segur... estic enamorat.

Ara sí, la tinc al davant, i va pintada de color blau... l’acaricio, ella es deixa acariciar, i riem tots dos, definitivament m’encanta...és preciosa, i a més és encantadora...
Marxa, ha d’acabar la ruta, però ja hem quedat que després ens hem de veure, abans de girar-se em fa un petó, i se’n va, no puc deixar-la de mirar, els meus amics ja comencen a fer-me la guitza, i fins que deixo de veure-la al final del carrer, m’estic allà palplantat, sense dir res, sense pensar en res més que en ella.

Sols he d’esperar una horeta a tornar-la a veure, però aquesta horeta se’m fa tant llarga com una nit, els minuts semblen hores, els segons semblen minuts, i jo m’estic posant histèric..... Amb l’excusa d’haver d’anar urgentment al lavabo abandono per uns instants els meus amics i em poso a buscar com un boig...

Per fi. Una alegria interna em recorre tot el cos. Ja la veig, i no se perquè, però cada cop que la miro, cada cop em sembla més maca.
Vaig acostant-m’hi, i com quan ets un minyó i has d’obrir els regals dels reis, tremolo i sento aquella angoixa, aquell nerviosisme....

Es gira. Em veu. Somriu. Ens posem a parlar.

Sóc el més feliç, em sento al setè cel. I sols per el fet de poder parlar amb ella...

Tot caminant ens apartem de la multitud.... aquí si que ja estic fos, tou, flac, dèbil de tants nervis que estic passant. Ens agafem de la mà.

Veig el banc. El banc on hem de seure i on crec que començarà una història d’amor plena d’emocions, sentiments, rialles i plors...
Desitjo amb totes les meves forces que això passi. I mentre anem parlant, em vaig acostant a ella, fins que reposo el cap a la seva espatlla dreta...ella gira el cap i acosta els seus llavis tendres i humits cap els meus... i sí, ens fonem en un petó, el primer petó que faig a l’amor de la meva vida.

Sergi